Una vilesa inútil

Per molt críticament que hom jutgi la transició postfranquista espanyola, convindrem que si aquell procés hagués començat amb una guerra africana entre Espanya i el Marroc per la possessió del Sàhara, les coses haurien anat infinitament pitjor de com van anar. En el cas d’una derrota, les forces armades que eren encara les del Caudillo haurien tornat a la metròpoli humiliades i rabiüdes, buscant culpables civils i traïdors emboscats (com el 1898, com el 1921...), pensant només en la revenja; i totes les arts de seducció o d’engany d’un Adolfo Suárez no haurien pogut convèncer-les d’acceptar el trànsit cap a una democràcia formal. Si haguessin resultat victoriosos, els militars del 1975-76 s’haurien sentit relegitimats per seguir unes dècades més governant Espanya, després d’haver-ne salvat el honor nacional.

Tan imperfecta i plena d’hipoteques com es vulgui, doncs, la democràcia establerta el 1977-78 arrossega des d’aleshores un deute imprescriptible amb el poble saharaui. Davant l’astuta jugada de Hassan II de desfermar la Marxa Verda mentre Franco agonitzava, els ministres franquistes, els grups dominants i el príncep Joan Carles –però també la gent del carrer, si hagués estat consultada– preferiren esquinçar la legalitat internacional, la mateixa legalitat espanyola i els compromisos adquirits, i convertir els saharauis d’espanyols en pàries, deixant-los abandonats a la seva sort. Segurament és la mala consciència per aquella traïció allò que explica la neutralitat i l’arrenglerament amb l’ONU que els successius governs espanyols han mantingut des d’aleshores davant la qüestió del Sàhara Occidental.

Tampoc no és que aquesta posició d’Espanya durant quatre dècades hagi servit de gran cosa als saharauis exiliats al Tindouf algerià. Però almenys era un gest de decència, un reconeixement del vell deute per part de la darrera potència administradora del territori, segons el criteri de l’ONU. Ara, Pedro Sánchez ha decidit fer de su capa un sayo, oblidar tant el deute històric com el compromís d’un referèndum i abraçar les tesis de Rabat sobre la marroquinitat del Sàhara, comprant-li a Mohamed VI l’oferta d’una fictícia autonomia. Fictícia perquè la implantació massiva de colons marroquins a l’antiga colònia espanyola n’està desdibuixant quasi del tot la identitat. I fictícia perquè la RASD no l’acceptarà mai.

Les raons d’aquest gir són evidents: Sánchez –no sé si aconsellat per aquest geni de la diplomàcia que és l’eurodiputat del PSC Javi López– vol amansir i complaure la monarquia marroquina amb l’esperança que això –cito un editorial recent– “tanqui el problema sobre Ceuta i Melilla i asseguri la col·laboració en immigració”.

Però és una esperança il·lusòria. L’irredemptisme de Rabat sobre les ciutats nord-africanes i sobre els anacrònics penyals i illots que Espanya conserva per aquells verals és un element programàtic del règim i del nacionalisme marroquins, que no hi renunciaran mai. I mentre Espanya posseeixi aquelles –per dir-ho a l’antiga– plazas de soberanía, el poder marroquí tindrà Madrid agafat pels... dallonses. N’hi ha prou amb una ordre telefònica i milers de nens i adolescents de les províncies de Nador o de Tetuan (com es va veure el maig de 2021), o milers d’immigrants subsaharians, que pretenen arribar a Europa es posaran en marxa, animats per la policia de Mohamed VI, per tal d’entrar a Melilla o a Ceuta com sigui. Posar el govern espanyol contra les cordes resulta, per al poder marroquí, tan fàcil i tan barat, que creure que no ho tornarà a fer és d’un candor incomprensible. ¡Però si el 2002 n’hi hagué prou amb enviar una dotzena de mariners a l’illot Perejil perquè el govern d’Aznar denunciés una “invasió” i es posés en peu de guerra!

Subsidiàriament, la reconciliació hispano-marroquina sobre les costelles del poble saharaui ha provocat la reacció indignada d’Algèria, padrina tradicional de la RASD, rival sempiterna del Marroc... i la primera subministradora de gas a Espanya. Enmig de l’actual crisi energètica, no sembla la millor de les notícies ni l’efecte més desitjable d’un joc diplomàtic que al president Sánchez, al ministre Albares i companyia els ve gran. Fins i tot si –com m’havia repetit força vegades l’enyorat Pere Duran i Farell als anys 1990– Algèria segueix venent-nos gas amb un règim islamista, amb una dictadura militar... o amb les relacions Alger-Madrid sota mínims, fins i tot així, no resulta gaire prudent, en plena guerra d’Ucraïna, amb Europa intentant prescindir del gas rus, fer trontollar les relacions amb qui ens permet escalfar-nos a l’hivern i dutxar-nos i cuinar tot l’any.

Sánchez Pérez-Castejón, però, segueix sent un jugador de pòquer convençut de la seva bona estrella per molts salts mortals que faci. En relació amb el triangle Marroc-Sàhara-Algèria ha deixat de banda qualsevol escrúpol ètic, qualsevol responsabilitat històrica, qualsevol sensibilitat a l’opinió pública interna, i ha comprat la poma enverinada del xantatge marroquí. Això sí: ningú no podrà acusar-lo d’incoherència o contradicció: ¿dret d’autodeterminació exercit a través d’un referèndum? ¡Ni al Sàhara Occidental, ni a Catalunya, ni enlloc! Que els mals exemples s'escampen...