Sr. Vila Casas, seguim?

L’abril del 2009 la Fundació Vila Casas va inaugurar el Museu de Can Framis, jo era molt jove, i com aquell qui diu la meva mare em va obligar a assistir-hi. Certament em va impressionar; el magnífic edifici que havia rehabilitat BAAS Arquitectes era el continent perfecte d’una àmplia col·lecció pictòrica on estaven representats gran part dels artistes contemporanis catalans, i aquesta col·lecció era presentada sota la mirada del col·leccionista i president de la Fundació, Antoni Vila Casas.

Poc m’ho pensava llavors que al cap de sis mesos tindria la sort de començar a treballar amb ell, colze a colze, durant més de 14 anys. Sovint em pregunten: "Com era treballar amb el Sr. Vila Casas?" Amb un mig somriure em poso a reflexionar, i la primera cosa que em ve al cap és que el dia a dia era frenètic. El Sr. Vila Casas era una persona que estava contínuament cercant nous projectes, petites il·lusions que sempre t’explicava amb passió, de tal manera que et captivava i t’hi implicava des del primer moment. Sense adonar-te’n, començaves a fer camí, caminant al seu costat. El fet d’anar pas a pas era el que feia que mai tinguéssim un horitzó global, sinó diversos projectes que avançaven en paral·lel i que evolucionaven de manera pausada i creativa amb uns objectius molt concrets; ambiciosos però factibles. Crec que, a part dels medicaments que va descobrir en el seu laboratori farmacèutic, també va crear el seu propi mètode d’innovació i millora contínua.

La seva ment no parava mai. Sempre portava algun nou projecte entre mans. Qualsevol excusa innocent, com anar a jugar a golf en ple mes d’agost, es convertia en una reunió de feina improvisada, on no només es parlava de la nova temporada expositiva sinó que es parlava de tot, des de la Catalunya que tant estimava fins a la mida de la lletra dels catàlegs, passant per la política, els toros o fins i tot Messi. Perquè Vila Casas, tot i que fos públic que era de l’Espanyol, jo crec que en la intimitat era una mica del Barça.

Li agradava parlar, comentar, discutir, argumentar, però el que feia millor era escoltar, qualitat francament difícil de trobar avui en dia. Escoltava sempre a tothom, amb atenció, i d’aquesta manera se li acudien moltes idees o projectes. Explicava que cada dia, abans d’anar a dormir, feia un repàs de tot el que havia passat durant el dia, hàbit que havia adquirit des de petit, quan estudiava als jesuïtes de Casp. Això li permetia ser conscient dels seus actes i de l’impacte que tenien en el seu entorn, i així s’anticipava a possibles problemes, o fins i tot rectificava decisions o reparava coses que sota el seu criteri no havia fet correctament. Aquesta capacitat d’autoanàlisi i reflexió li conferia molta tranquil·litat i seguretat.

Era una persona positiva, propera, sensible, feta a si mateixa, que es va sentir molt sol de petit quan va morir el seu pare, i va entendre que des d’aquell moment se n'hauria de sortir pel seu compte; quart de cinc germans, era una persona molt treballadora, conciliadora, que valorava profundament l’amistat amb els seus amics, i molt austera, no només en el pla econòmic, sinó fins i tot amb el menjar. No li agrada anar a restaurants d’autor, preferia la cuina tradicional, la de tota la vida, amb especial preferència pel fricandó i la crema catalana, tot acompanyat amb una bona coca-cola zero; i crec que és important destacar que no va treballar mai per fer diners, sinó que els diners van ser la conseqüència de la seva passió per tot el que feia.

Delegar no era un dels seus forts, la veritat és que li preocupava la continuïtat del seu projecte i el fet de preservar el tarannà i la filosofia de la Fundació, i després de passar-me molts dimecres al seu despatx ho vaig interioritzar fins a tal punt que crec ja forma part del meu ADN. Tot i que ens separaven prop de cinquanta anys, sempre va ser molt fàcil treballar amb ell, perquè els principis, els valors o el propòsit no hi entenen d’edats. Al final, l’edat és només un número, però el Sr. Vila Casas ja és etern.

Així és com jo i tota la família de la Fundació el recordem. Gràcies, Sr. Vila Casas, per haver-nos fet part del seu projecte, gràcies per tant, gràcies per tot.