Ens vigilen
Vivim a Europa un conflicte creixent entre el Banc Central Europeu (BCE) i els dirigents econòmics del govern alemany, amb el suport en bona part de la seva opinió pública i de la d’altres països del centre i el nord d’Europa. El nostre futur econòmic depèn en bona mesura de com es resolgui aquest conflicte.
A nosaltres ens convé molt que prevalgui el Sr. Draghi, president del BCE fins a finals del 2019. És el temps que queda perquè la seva política doni uns fruits tan evidents que el seu estil de gestió sigui irreversible.
Parteixo de la premissa que a Europa li aniria molt bé una política fiscal expansiva de qui s’ho pot permetre, molt particularment Alemanya. Berlín, però, no creu ni en els dèficits fiscals ni en les polítiques monetàries expansives. Tenim sort, doncs, que la política monetària de l’euro no estigui, de moment, en mans alemanyes, per més que la seu del BCE sigui a Frankfurt. El BCE està seguint la política que la Reserva Federal va adoptar als EUA amb molt d’èxit. Tot i això, no és segur que l’èxit estigui garantit a Europa, ja que la seva estructura econòmica és més rígida i fragmentada i, a més, la política fiscal no està complementant la monetària. Tot plegat, raó de més per no vacil·lar amb la política monetària.
Alemanya posa dos tipus d’objeccions a la política del BCE. La primera és que la continuada injecció monetària que el BCE practica està portant els tipus d’interès al llindar del negatiu i això constitueix una distorsió en el funcionament dels mercats monetaris que penalitza severament els estalviadors, la qual cosa seria injusta. Anem a pams. No podem parlar d’un nivell natural del tipus d’interès en la mesura que l’oferta monetària el condiciona. Més aviat podríem afirmar que el tipus d’interès sempre està distorsionat respecte al que agradaria a diferents grups. Invocar el terme distorsió no té un significat real, només emocional. Dit això, cal reconèixer que un entorn de tipus d’interès baixos no és el més favorable per estalviar sense risc (es pot fer, però rendeix poc). Els incentius van en la direcció de consumir més i d’estalviar menys, o de buscar rendibilitats més altes prenent risc, i animar així la inversió, i també de fer més factibles els dèficits pressupostaris. Tots aquests efectes en el context europeu actual són favorables. El BCE es deu a tots els europeus, no només a l’estalviador alemany que vol rendibilitat significativa i seguretat absoluta. També es deu als desocupats del sud d’Europa. El Sr.Daghi això ho entén.
La segona objecció alemanya té més mèrit. És la que assenyala que la política de diner fàcil pot relaxar la disciplina als països del sud (d’aquest efecte se’n diu risc moral ). Els facilita els dèficits pressupostaris i, en conseqüència, relaxa la pressió sobre la necessitat de reformes estructurals. Els alemanys s’inquieten quan veuen que, referint-me ara a Espanya, cada vegada que s’acosten eleccions es fan promeses de reducció d’impostos o de revertir reformes.
Com s’ha de navegar en aquesta situació des del sud, i en particular des d’Espanya? Com es pot ajudar el Sr.Draghi? Sent conscients que es tracta d’una línia molt fina, diria que de dues maneres.
En primer lloc, no tinc cap dubte que cal utilitzar els tipus d’interès baixos, que ho fan possible, per seguir una política de reducció de dèficit més pausada que la que ens voldria imposar la Comissió Europea (encara que hauríem d’arribar amb una certa rapidesa al punt on el dèficit en termes de percentatge del PIB estigui per sota de la taxa de creixement de l’economia). Ara bé, és essencial negociar, acordar i complir els compromisos adquirits. Prendre’ls, i a continuació anunciar baixades d’impostos, rebre l’avís que són imprudents, dir que els compromisos es compliran i no complir-los, com ha passat el 2015, és motiu de desprestigi sever.
En segon lloc, i aquest és l’aspecte crucial, cal prendre un compromís que l’agenda reformista, en l’àmbit econòmic, no s’aturarà. A més, aquest compromís ha de ser creïble, cosa gens fàcil atesos els precedents amb l’objectiu de dèficit del 2015. Tinguem per segur que, si el missatge que, explícitament o implícitament, enviem és que quan es relaxa la disciplina que imposen els tipus d’interès elevats sobre les possibilitats d’endeutament ens sentim alliberats i iniciem la contrareforma, estem donant arguments molt potents a les posicions alemanyes i segant l’herba sota els peus del Sr. Draghi. La conseqüència serà el retorn de la disciplina dels tipus d’interès, magnificada ara pel nivell més alt d’endeutament públic. I llavors patirem molt. Ja ho hem viscut una vegada. No ho repetim. Ens agradi o no, ens vigilen.