L'estat vigilat per ell mateix
L’Iran té una doble estructura de poder. El poder teocràtic, presidit pel líder suprem, amb autoritat directa sobre els jutges i el Consell dels Guardians de la Revolució i amb la capacitat de cessar el president del govern. El poder polític, un govern nomenat per mètodes democràtics que respon a un Parlament elegit per la ciutadania amb control i limitacions del poder teocràtic.
Des de la caiguda del xa el 1979, hi ha hagut dos líders suprems. El fundador de l’estat de l’Iran modern, Ruhollah Khomeini, líder suprem del 1979 al 1989, i el seu successor, Ali Khamenei, que amb 82 anys ho és des d'en fa 31 anys. Els règims autocràtics tendeixen a la gerontocràcia.
De presidents de govern n’hi ha hagut sis: Ali Khamenei, del 81 al 89, en què va ser nomenat líder suprem; Akbar Rafsandjani, del 89 al 97; Mohammad Khatami, del 97 al 2005; Mahmud Ahmadinejad, del 2005 al 2013; Hassan Rouhani, del 2013 al 2021, i Ebrahim Raisi, elegit a l’agost.
La història es repeteix: el candidat a president de govern es presenta a les eleccions com a lleial al poder teocràtic, no té alternativa per ser candidat. Una vegada elegit, les realitats del govern el porten a una política pragmàtica que intenta posar en pràctica per respondre a la voluntat de la ciutadania, però el poder teocràtic frena qualsevol obertura política.
El primer reformador, Rafsandjani, va intentar portar les decisions polítiques al si del govern i reconstruir les relacions amb els EUA i Europa. Va sortir del govern per voluntat del líder suprem. No era el que volia el poder teocràtic. El seu successor, Khatami, amb el suport dels joves i les dones, va reintentar l’obertura política, però una campanya de repressió, amb l’empresonament i la condemna de periodistes i intel·lectuals, va deixar les coses on eren.
El seu successor, Ahmadinejad, un nacionalista, va accelerar el programa nuclear i l’aïllament internacional de l’Iran. Les protestes van ser reprimides pels Guardians de la Revolució... A les eleccions del 2013 el poder teocràtic va impedir a Rafsandjani que s'hi presentés i ell va donar suport a Rouhani. El govern es va basar en tecnòcrates i les negociacions amb els EUA pel tractat nuclear, i l’aixecament de les sancions va progressar.
Per aturar aquesta tendència, el poder teocràtic va filtrar converses internes del govern. Es tractava d’explicar que el govern traïa la pàtria.
El 2016 Trump va guanyar les eleccions i els EUA es van retirar de l’acord internacional per controlar la producció d’urani enriquit. Rouhani havia assegurat que l’acord era intocable perquè havia estat ratificat pel Consell de Seguretat de l’ONU. La conseqüència va ser la pèrdua de credibilitat de Rouhani i l’increment de poder dels Guardians de la Revolució.
L’administració Trump va negar la divisió de poders de l’estat a l'Iran teocràtic i polític, i el secretari d’Estat, Mike Pompeo, va mirar d'impulsar un canvi de règim. L’errònia política de defensar el monolitisme i no la dualitat política a l’Iran va reforçar la línia teocràtica i conservadora de l’estat, amb l’argument fàcil: “Defensar l’estat requereix la unitat interna contra l’agressor extern”. Les polítiques així d'intel·ligents, com ho va ser la de Trump, tenen efectes immediats per a qui les impulsa: l’error de valoració política es va girar com un bumerang contra qui l’havia plantejat.
És aquesta convergència de les dues branques de l’estat, la teocràtica i la política, la que impulsa la política conservadora del president Raisi. El present és fosc i el futur encara més. Raisi, que va participar com a fiscal en la repressió dels anys 80 i 90, s’ha apropiat formalment del discurs dels reformistes amb el perill de fer inviable la reforma. Per a ell, consolidar l’estat no és obrir-lo, sinó reforçar-lo. L’objectiu és convertir l'Iran en la primera potència regional. La possible reforma de l’estat iranià s’allunya i l’aproximació a la Xina i Rússia és inevitable. En un moment crític, la política del president Trump va resultar devastadora per als interessos dels EUA. No va ser l’únic cas. Pensem, si no, en la seva política en relació a Europa, el clima, la immigració, la Xina, Rússia, Corea del Nord...
Al segle XXI és inviable un règim polític que vulgui mantenir una aparença de democràcia, un règim que vulgui vestir-se amb "formes democràtiques", on hi hagi “eleccions”, on les lleis es votin... però on res no es “descontroli”, és a dir, on “abans de caure en la desviació” se la pugui aturar. Això requereix que una part de l’estat tingui l’autoritat de, diguem-ne, controlar i reconduir. A l’Iran aquesta part és el poder teocràtic, a Turquia i al Brasil el nacionalisme, a Polònia i Hongria els partits de dreta, i en d'altres el tercer poder de l’estat, el judicial, que com que és, per estructura i tradició, el més conservador dels tres, és el més fàcil d’assimilar a la reacció i al control.
Es tracta de tenir un “vigilant” per evitar que la democràcia pugui “caure en l’error”. És sempre el que queda, inevitablement queda, en la reforma dels règims polítics. No és així en la ruptura, que per la seva pròpia condició trenca i esborra el passat.
En la reforma, és freqüent que l’estat s’autoimposi un vigilant sobre si mateix per assegurar l’evolució futura... i per fer possible la reforma als qui en realitat s’hi oposen.