La vigència de Tarradellas
La commemoració del quarantè aniversari del restabliment oficial de la Generalitat de Catalunya i del retorn del president Josep Tarradellas ha suscitat un notable impacte públic. No en va, va ser l’acte més important de tot el procés de liquidació del franquisme a Catalunya i el que va convertir l’autogovern català en un “cas a part” dins de la transició política espanyola, ja que Madrid el va oficialitzar molt abans de l’aprovació de la Constitució del 1978. En el fons, va ser una mena de reconeixement dels drets històrics catalans.
Aquesta importància explica que apareguin moltes interpretacions sobre aquell esdeveniment, fins i tot algunes de contradictòries. Fa poc se’n queixava Jordi Serrano en un article, “Les mentides sobre el retorn del president Tarradellas”, en aquest mateix diari del 26 d’abril del 2017. No ens ha de sorprendre, sempre passa. Sobretot si és un fet de la història relativament recent. Penso, però, que cal escollir aquelles reconstruccions que es basen en una documentació fiable i en testimonis solvents, i també les que aborden els fets des d’una posició equànime que, per més que prengui partit, no distorsioni les posicions de les diferents parts implicades.
Personalment m’he d’incloure entre aquells que ara, passats quaranta anys, i amb més informació, han modificat radicalment la visió que tenien aleshores. De jove manifestava una actitud força crítica sobre l’actuació del president Tarradellas. Aleshores tenia disset anys i militava a la joventut comunista, vinculada al PSUC. Aquesta opinió ja va canviar de manera substantiva quan em vaig fer historiador i vaig conèixer amb més precisió el personatge i el context. Darrerament, encara m’he refermat més en el fet de valorar el seu paper, gràcies a haver realitzat el volum Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre 1977) (Edicions DAU) i haver pogut consultar documentació fins ara inèdita o poc coneguda i comptar amb nombrosos testimonis significatius de l’època.
Certament, el 1977 van existir diferències importants entre els diversos partits democràtics catalans sobre Tarradellas i la via que ell va impulsar. Però cal destacar que, per damunt de les dissensions -i de manera pública-, tots van donar suport al president, en van reclamar el retorn i van exigir el restabliment de la Generalitat. La unitat es va imposar i Tarradellas en va ser el capdavanter. Per tal que l’autogovern fos una realitat, calia el compromís de gent molt diversa i d’un espectre polític molt ampli que anava des d’aquells que s’havien implicat amb el franquisme (però que en volien la liquidació) fins als que se situaven en l’esquerra radical. Una unitat que va ser l’horitzó polític constant del president Tarradellas i que es va imposar en el primer govern de la Generalitat restablerta, l’únic que fins ara ha acollit una diversitat política tan àmplia.
És cert que encara avui hi ha gent que va viure en primera línia aquells moments i que mantenen una actitud de reticència. Però penso que com més a fons s’estudiï l’actuació de Tarradellas, més creixerà la seva figura. Ben aviat serà reconegut com un dels grans presidents de la Generalitat contemporània i, com a tal, tindrà una vigència perenne.
De la mateixa manera, el fet que ell va protagonitzar -i que sens dubte és l’acte polític més important de les darreres dècades del segle XX- també té, ara i aquí, una inusitada vigència. Com el 1977, ens trobem en un moment de transició i existeix una demanda pacífica, democràtica i massiva en favor d’un autogovern que ara es concreta en una república independent. És molt arriscat determinar què hauria opinat el president Tarradellas d’aquesta reivindicació. No podem saber-ho. Però sí que sabem que la fórmula d’èxit que ell va aplicar es va basar en la unitat interpartidista i en la mobilització de la societat civil (ja que aleshores no hi havia institucions públiques democràtiques -ajuntaments, diputacions, Parlament...-). Potser la gran diferència entre aquells moments i ara és l’actitud del govern espanyol. Aleshores va saber agafar el bou per les banyes i va fer un pas molt impopular en l’Espanya d’aleshores (més que no pas legalitzar el Partit Comunista). Suárez li va dir a Tarradellas, en la tumultuosa primera reunió que van tenir, que la Generalitat la podien voler molt els catalans, però que a Espanya no la volia ningú. Ara el govern de Madrid només respon amb l’immobilisme, la intransigència, les amenaces i la judicialització dels polítics catalans.