Vietnam, Afganistan, Ucraïna
La posició europea sobre la guerra a Ucraïna s’ha dividit en dos bàndols. Per una banda, hi ha els qui considerem que els països exsocialistes (bàltics, Polònia, Txèquia, etc.) tenien dret a sentir-se amenaçats per Rússia fins i tot quan aquest país estava prostrat; que teníem dret a acceptar-los dins l’OTAN com a únic mecanisme eficaç per protegir-los; que Rússia no tenia dret a sentir-se amenaçada per aquesta inclusió a menys que tingués aspiracions expansives; que la invasió d’Ucraïna representa una amenaça per a la nostra seguretat i, per tant, que donar suport a Ucraïna és la nostra obligació i està en el nostre interès.
A l’altra banda hi ha els qui pensen que Europa Occidental hauria d'haver exigit als països exsocialistes la neutralitat i el desarmament ofensiu –la finlandització– per tal d’apaivagar el perenne sentiment d’assetjament que experimenta Rússia, que els Estats Units van impulsar l’expansió de l’OTAN com un mecanisme per evitar l’acostament entre Rússia i la Unió Europea per evitar l’aparició d’un rival geopolític i que, per tant, la culpa de la guerra seria dels europeus per desídia i dels americans per càlcul.
Quin dels dos punts de vista té més raó? Segons la meva manera de veure-ho, cal considerar la guerra d’Ucraïna com una manifestació més de la Guerra Freda entre els EUA i Rússia. Sovint es considera que va començar amb el “llarg telegrama” remès per l’ambaixador dels EUA a Moscou, George Kennan, al secretari d’Estat (ministre d’Afers Exteriors) el febrer del 1946. En aquell moment Rússia (formalment, l'URSS) era un aliat dels EUA, però l’ambaixador pronosticava que tard o d’hora la geopolítica i la mentalitat russa portarien el país a una actitud agressiva i defensava que calia anticipar-s’hi encerclant-lo.
Mai no sabrem si Kennan tenia raó (els russos haurien agredit) o no (els russos van agredir perquè els americans els van encerclar), i aquest segueix sent el debat avui.
El cas és que els EUA i Rússia mai no s’han enfrontat directament, de manera que la guerra s’ha desenvolupat a través de conflictes interposats. En algunes ocasions un dels dos exèrcits hi ha participat directament, però mai no ho han fet tots dos simultàniament. Corea, el Vietnam i l'Afganistan són els casos més clars. Soldats americans van combatre a Corea i al Vietnam, soldats russos van combatre a l'Afganistan i soldats americans van combatre en aquest país un cop els russos l’havien abandonat. Ucraïna seria un conflicte més d’aquesta naturalesa, en aquest cas amb soldats russos sobre el terreny i els americans donant suport als seus enemics locals.
Segons la meva manera de veure-ho, aquest punt de vista ajuda a visualitzar dos aspectes fonamentals del conflicte. El primer, que els russos ho tenen pitjor perquè, com van posar de manifest el Vietnam i l'Afganistan en les dues ocasions, la potència que posa els soldats ho té molt més difícil per mantenir el suport popular. Una cosa és l’encariment del gas, i una altra els fèretres. Les democràcies tendim a pensar que quan es tracta de sacrificar-nos, les nostres posicions són més febles que les de les autocràcies, però qualsevol que hagi llegit Els nois de zinc, de Svetlana Aleksiévitx, pot fer-se càrrec de fins a quin punt l’opinió pública russa serà sensible a una guerra prolongada.
El segon aspecte a considerar és el de la posició geopolítica d’Europa en el conflicte entre els EUA i Rússia. Els partidaris de l’apaivagament tendeixen a destacar que Rússia és Europa i que, per tant, l’aliança seria inevitable si els americans no la boicotegessin. Discrepo.
A banda dels principis de la democràcia liberal, si una cosa uneix els europeus en aquest moment és el compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, un compromís que no sols és sentimental sinó també econòmic un cop hem decidit que volem que la nostra indústria basi la seva competitivitat en la neutralitat en carboni. Ara bé, Rússia no sols no hi està compromesa, sinó que hi és contrària per raons objectives: perquè una part fonamental dels seus recursos consisteix en combustibles fòssils i perquè té molt poc a perdre amb l’escalfament global i molt a guanyar-hi: un augment espectacular de superfície habitable i (a través de l’Àrtic) una sortida als mars oberts per primera vegada a la seva història (un objectiu, aquest, que ha obsessionat els seus exèrcits des dels temps de Catalina).
Que la guerra duri depèn fonamentalment de l’opinió pública europea i russa. A mesura que es prolongui, és d’esperar que totes dues vagin virant cap al pacifisme. Crec que és fonamental que Rússia sigui derrotada perquè crec que constitueix un pas necessari per a la seva integració en el nostre món, i que això és el millor per a ells i per a nosaltres, però estic disposat a formar part dels qui canvien d’opinió si els arguments que se’m posen al davant em semblen convincents.