Acabo de tornar d'un viatge al Pakistan en el transcurs del qual he pogut comprovar que, en els racons oblidats d'aquest país, on el sol sembla omplir l'horitzó amb una llum que mai no s'apaga completament, hi ha vides en suspens entre la desesperança i el somni. Els infants afganesos refugiats caminen pels carrers desconeguts, portant amb ells una càrrega invisible de por, solitud i un futur incert en què l'educació, que és la clau per obrir portes cap a un demà millor, els és negada. Les famílies fugen de l'Afganistan amb l’esperança d’oferir un futur millor a les seves dones i fills, però un cop arribats al Pakistan o l’Iran, descobreixen que ser refugiats imposa nous obstacles insuperables: les seves dones no poden estudiar i als seus fills, simplement per ser fills de refugiats, se'ls tanquen les portes de l'educació.
Els cors dels infants refugiats no s’aturen, però la llum de l’esperança sembla desaparèixer. És un cor trencat dins d’un cos petit, amb una mirada perduda. Imagina't ser un nen de deu anys, amb ulls que han vist més llàgrimes que somriures, vivint allunyat de la teva llar, separat de la teva família, sense l'oportunitat de sentir el consol d'una abraçada maternal cada dia, només sentir una por constant. Aquesta és la realitat dolorosa de molts infants afganesos refugiats al Pakistan. La seva innocència és una presó invisible, i cada dia que passa, el seu somni de créixer lliurement sembla esvair-se com la boira al matí.
L’educació és més que llibres i classes; és la llum que guia els joves esperant trencar les cadenes de la ignorància i la pobresa. Però per a aquests nens, aquesta llum està eclipsada per l'ombra de la guerra i la inseguretat. Sense accés a escoles segures, el seu talent i potencial queden enfonsats en la foscor de la ignorància. La seva mare, atrapada en una societat que nega a les dones el dret a estudiar, observa amb desesperació com el seu fill es converteix en un espectre de les possibilitats que un dia podrien haver tingut.
La solitud és una presència constant en la vida d'aquests infants. Separats del seu futur, de les seves arrels i d'un entorn que els entén, viuen en una barreja de por i desig. Cada nit els seus somnis estan plens de preguntes sense resposta: "Quan podré tornar a anar a l’escola?" "Quin serà el meu futur?" "Quan podré riure sense por?" Aquestes preguntes ressonen en les seves ments innocents, alimentant una sensació d'angoixa que mai no s'apaga.
La seva mare, amb el cor trencat, observa com el seu fill lluita per trobar el seu camí en un món que li nega les eines per construir-lo. Ella mateixa no pot estudiar, atrapada en una realitat en la qual les dones són silenciades, i viu cada dia amb la por constant que les autoritats pakistaneses descobreixin la seva presència i les deportin de tornada a un Afganistan governat pels talibans. Aquesta por es transmet als seus fills, creant una generació que viu sota una ombra constant d’inseguretat i incertesa.
Albert Einstein va dir: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que miren sense fer res.” Aquestes paraules ressonen profundament en la situació dels infants afganesos a l’Afganistan o refugiats arreu. El món observa mentre aquests nens pateixen, sovint sense intervenir de manera efectiva per canviar el seu destí. La indiferència col·lectiva permet que la crisi continuï sense solució, atrapant generacions futures en un cercle de misèria i desesperança tancat.
És urgent que la comunitat internacional es desperti del seu somni d’indiferència i prengui mesures concretes per ajudar aquests infants. L’ACNUR i altres organitzacions humanitàries necessiten un suport ampliat per proporcionar accés a l'educació, serveis de salut mental i protecció contra la persecució. Cada infant mereix l’oportunitat de créixer, d'aprendre i de somiar en un futur brillant, lliure de les cadenes de la guerra i l'opressió.
Les vides dels infants afganesos refugiats al Pakistan són un testimoni dolorós de la fragilitat de la innocència enfront de les tempestes humanes. Sense educació, sense suport i envoltats de por, aquests nens mereixen una oportunitat per créixer, aprendre i somiar. És una responsabilitat compartida que no podem ignorar perquè el seu futur incert és una ombra que pot estendre’s sobre l’ànima mateixa de la humanitat. Com a societat global, hem de respondre amb compassió i acció, assegurant-nos que ningú quedi atrapat en el silenci del seu sofriment. És el moment de deixar de mirar cap avall i començar a construir un futur millor per a aquests innocents, perquè només així podrem trencar el cicle de la misèria i oferir-los la llum de l’esperança que tant necessiten.
