Vides de sants: Susana Díaz

A Pedro Sánchez totes li ponen i aquest cap de setmana, a més de la punxada de la triple megadreta a la plaça de Colón i de la confirmació dels comptes espanyols per part de Brussel·les (que comporten l'accés al fons Next Generation), ha tingut una altra alegria que pot semblar menor (ho és) però que ha estat llargament treballada: la liquidació de la carrera política de Susana Díaz, que ha perdut les primàries per liderar el PSOE d'Andalusia davant de Juan Espadas, que és el batlle de Sevilla i era el candidat de Pedro Sánchez. Espadas serà el candidat socialista que aspirarà a recuperar la Junta d'Andalusia, que el PSOE va perdre, precisament, quan estava en mans de Susana Díaz, després de quaranta anys d'hegemonia socialista, escàndols de corrupció inclosos. Ara mateix Susana Díaz, políticament, no és ningú.

La història té el seu component alliçonador i els infants en podem treure reflexions de profit. L'any de gràcia del 2017 (quin any aquell) Susana Díaz es permetia burlar-se amb arrogància de Pedro Sánchez i dir-li en públic, amb to de befa: “¡Pedro, el problema eres tú!” Era en un cara a cara en unes altres primàries socialistes, en aquell cas per la secretaria general del PSOE, i aleshores Díaz, a més de presidenta de la Junta d'Andalusia, era la candidata oficial, amb tot el suport possible: González, Guerra, Rubalcaba i fins i tot Zapatero li donaven suport, i també tots els barons territorials de l'ala més nacionalista i retrògrada: el sector extremeny (Fernández Vara, Monago, Rodríguez Ibarra), Lambán a Aragó, l'obscuríssim Javier Fernández (que presidia la gestora que va governar el PSOE, després de l'expulsió salvatge de Pedro Sánchez com a secretari general) a Astúries, i tot el que vostès vulguin. Pedro Sánchez era, com acabem d'evocar, un zombi, un ex secretari general que havia hagut de patir la humiliació de ser defenestrat pels quadres del seu propi partit (amb una virulència que encara avui fa feredat recordar-la), un empestat i, en el millor dels casos, un personatge de riota. Susana Díaz era anomenada la sultana, era la protagonista a tot arreu on anava i exercia aquest protagonisme amb la prepotència, la vanitat i la falta de llums i de coneixements elementals que caracteritzen la majoria de polítics espanyols, i molts de catalans, de la seva generació.

La resta de la història és coneguda, i deia que ens hauria d'alliçonar no només sobre la caiguda de qui un dia es va enlluernar amb la pompa del poder i un altre dia es troba a la cuneta. Això és obvi, però a més ens hauria de dir alguna cosa sobre els aduladors, sobre aquells que, en el seu dia, mostraven la seva absoluta falta de dignitat davant de Susana Díaz, i ara ho fan davant de Pedro Sánchez. A més d'això, l'auge i declivi de la dissortada sultana convida a fer una mica d'especulació ahistòrica, o de política-ficció: ¿com haurien estat aquests darrers quatre anys de la política espanyola (i de la catalana, i de la balear, i de la valenciana) si, en comptes de Pedro Sánchez, la líder del PSOE hagués estat Susana Díaz?

Sebastià Alzamora és escriptor