Aquests vídeos que m’envien les amigues de comportament animal insòlit em resulten fascinants justament perquè els dotem de personalitat humana. Són com les faules d’abans. Hi havia la guineu, que era astuta, i hi havia el ruc, que era molt ruc. Ara, en aquests vídeos també hi ha les nostres virtuts i defectes. Avui he vist el de la gata que va a buscar el fill gatet que s’ha escapat (això creiem) i que li fot un calbot d’escarment (això creiem) i és com si li digués “passa cap a casa!” Ens recorda la nostra mare o la mare d’algú que coneixem o l’arquetip de mare.
Els simis, però, són un capítol a part. En els vídeos de simis hi passa una cosa diferent. Tracten els altres animals no pas com a altres animals, no pas com el gos que renya el gat perquè no s’està quiet o perquè li ha robat el llit on volia dormir. No pas com el conill que puja a cavall de la tortuga (o potser l’hi han fet pujar). El mico que agafa el conill, el posa a dormir i l’acotxa, per després ajaure-s’hi al costat, l’està tractant com un humà tractaria un animal; és a dir, com a mascota. Hi ha una superioritat intel·lectual del mico respecte al conill. És com el nen que juga a nines amb el gat, no està jugant amb un igual, està jugant amb la mascota. No dic –ans al contrari– que el tracti malament. Pot ser perquè tenen mans i peus com les nostres, cares com les nostres, cossos com els nostres. Coneixen la vergonya i la venjança, així com l’agraïment. Un mico tracta un gos amb dolcesa, però com faria un humà amb un gos. Exactament. No hi ha cap animal que mereixi ser al zoo, tots tenen ulls molt tristos. Però els micos se n’adonen, que són a la presó.
