La vida no té preu

Accedir a una atenció sanitària de gran qualitat resulta cada vegada més difícil a tot el món, tant als països rics com als països pobres i en vies de desenvolupament. Cal que en prenguem consciència: els preus són tan cars que impedeixen a nombrosos malalts rebre una atenció mèdica avançada que podria curar-los o allargar-los la vida.

La pregunta ja no és si hi ha un tractament per a una malaltia determinada; gairebé sempre n'hi ha algun. Actualment, la pregunta és si el pacient està en condicions de pagar aquest tractament. Milions de persones estan en una situació desesperant: saben que hi ha un tractament que podria salvar-los la vida o alleujar-los el sofriment, però també saben que no hi poden accedir perquè el preu és prohibitiu.

Per aquesta raó, una contradicció frustrant i inhumana plana ara sobre la medicina més avançada, que ha fet uns descobriments científics meravellosos, dels quals, però, només es pot beneficiar una selecta minoria.

En una banda de l'equació de la sanitat hi trobem les companyies farmacèutiques, que fabriquen uns medicaments que requereixen elevades inversions i unes proves sofisticades i rigoroses. A l'altra banda hi trobem els que paguen el tractament mèdic: els governs i els sistemes sanitaris en el sector públic, i les companyies d'assegurances mèdiques en el sector privat. Al mig hi ha un pacient que lluita per viure i que no té els mitjans necessaris per pagar el tractament: si no paga, no sobreviu.

Als Estats Units, com sabem, el president Barack Obama ha batallat durant anys contra l'oposició conservadora per estendre les prestacions sanitàries a milions de persones. A Europa, els sistemes sanitaris públics, generalment universalitzats, sovint no poden garantir plenament l'accés als tractaments més innovadors, ni tan sols als països rics. Pel que fa al Brasil, el govern necessita cada vegada més finançament per comprar els medicaments que distribueix gratuïtament, inclosos alguns fàrmacs de primera generació. En el cas de l'Àfrica, el VIH afecta unes franges enormes de població, mentre que malalties tropicals que es poden evitar -com la malària, que és encara una de les principals causes de mortalitat- ja no són una prioritat per a les activitats de recerca de les companyies farmacèutiques.

Per internet va circular un vídeo, realitzat per una empresa de telefonia mòbil, que va commoure espectadors de tot el món i que presentava dos drames entrellaçats: el d'un nen de Tailàndia que roba per poder comprar medecines per a la seva mare, i el d'una noia que, anys més tard, ha de fer front a unes factures hospitalàries astronòmiques per salvar el seu pare.

Jo mateix he viscut el drama de perdre dues persones estimades per culpa d'un tractament mèdic inadequat. El 1970, la meva primera dona va morir de part, juntament amb el meu primer fill, a conseqüència d'una negligència mèdica. Els anys de pena i dolor que van venir després van ser un dels períodes més difícils de la meva vida.

D'altra banda, el 2011, quan ja era expresident, vaig sobreviure al càncer gràcies als moderns recursos d'un hospital excel·lent, cobert per la meva assegurança mèdica. El tractament va ser llarg i dolorós, però la competència i l'atenció dels metges, així com una medicació avançada, em van ajudar a superar la malaltia.

A l'hora de pensar en aquestes qüestions, és fàcil arribar a la conclusió que les companyies farmacèutiques són les dolentes de la pel·lícula, però això no resol el problema. Aquestes empreses gairebé sempre cotitzen en borsa, i les seves activitats es financen en gran part a través de la venda d'accions al mercat de valors. Competeixen entre elles i amb empreses d'altres rams per aconseguir el finançament necessari per cobrir el cost creixent de la investigació i les proves. El principal atractiu que ofereixen als inversors és el lucre, un objectiu que entra en contradicció amb l'atenció a les necessitats dels pacients.

Per tal d'obtenir els beneficis desitjats abans que expiri la patent d'un fàrmac, els medicaments se solen vendre a un preu que està totalment fora de l'abast de la majoria de pacients. Alguns tractaments per al càncer, per exemple, arriben a costar 40.000 dòlars a l'any. A diferència del que acostuma a passar en un context de lliure mercat, la competència no fa que baixi gradualment el preu dels fàrmacs, que puja cada vegada que en surt un de nou. Aquest model basat en l'ànim de lucre porta les companyies farmacèutiques a prioritzar la investigació de les malalties que generen més beneficis econòmics.

Molt sovint l'elevat preu del tractament fa que les asseguradores busquin una justificació per restringir-ne l'aplicació. I, per la seva banda, els gestors del sistema sanitari públic, que disposen d'uns recursos limitats, s'enfronten a un dilema: millorar globalment el sistema sanitari a partir d'uns estàndards de qualitat de nivell mitjà, o prioritzar l'accés a tractaments d'última generació, que són els que en molts casos salven vides.

Cal que entenguem que el preu tan absurd que arriben a tenir alguns medicaments nous s'ha interposat en el camí de les anomenades economies d'escala . En lloc de fer que uns quants pacients paguin preus molt alts, seria millor que els medicaments fossin accessibles per a més pacients, perquè així generarien prou ingressos per cobrir les despeses i, a més, es revelarien més efectius.

No hi ha una solució fàcil, però no podem resignar-nos a acceptar aquesta situació. Cada vegada hi haurà més gent que exigirà, i amb raó, un accés més democràtic als medicaments d'última generació. Qui, amb un mínim de consciència, és capaç de deixar de lluitar perquè el pare, la mare, la parella o el fill rebi un tractament millor per a la malaltia que pateix, sobretot si li provoca un gran dolor i posa en risc la seva vida?

Aquest problema té tantes repercussions en la vida -i la mort- de milions de persones que mereix una especial atenció per part dels governs i les organitzacions internacionals, i no sols de les institucions sanitàries. No podem seguir considerant que és una qüestió exclusivament tècnica o de mercat. Hem d'enfocar-ho com un problema veritablement polític, i hem de recórrer als que hi estan directament involucrats, així com a altres organismes socials i econòmics, per crear un nou model que sigui viable tant per a les empreses que produeixen els fàrmacs com per als pacients que poden beneficiar-se'n.

Ara no ocupo cap càrrec públic; parlo com a ciutadà preocupat pel sofriment innecessari de molta gent. Crec que un repte polític i moral d'aquesta envergadura s'hauria de tractar en un congrés internacional patrocinat per l'Organització Mundial de la Salut. Tots els interessats hi podrien debatre obertament la possibilitat de compartir les despeses d'investigació i rebaixar el preu dels productes finals per posar-los a l'abast de tothom que els necessiti. I això s'hauria de fer amb la màxima urgència.

Hem de tenir en compte els interessos de tots els actors que intervenen en l'equació d'una sanitat avançada. Però les decisions sobre la vida i la mort no poden dependre del preu.