Quan la vida ens dol

Hem tornat al caos i ja no tenim a mà la butlla de les vacances. Sé que la felicitat continua existint i és present, però he de pensar en els malestars, posar els ulls en els dolors de la vida que van i venen en moltes vides. Penso en les persones a les quals la seva feina precària, enduridora, fa que augmentin dia a dia els dolors indefinits i les penes de l’ànima. Descobreixo l’executiu que es menja el món i ha de pair una dosi permanent d’ansietat. He de parlar amb la jove que se sent plena de frustració havent comprovat que no serà la “noia 10” que el mercat i els seus pares esperen. Explico per què algun adolescent conclou que no paga la pena viure, viure una vida com la nostra. Cerco la lògica de qui, potser, està en una dimensió trastornada de l’existència, pensant que aquest és un món de bojos i l’única salut és embogir.

I, a continuació, tracto d’imaginar com podran gestionar els malestars que els fan sentir ficats a la vida amb calçador, que passa al seu costat i no poden fer res perquè sigui la seva vida. Penso en l’ajuda que es necessita quan no tens a mà la dosi mínima de felicitat o els patiments superen el llindar tolerable o quan comproves que només el dolor et calma. ¿Com recuperaran la calma que una pèrdua, una crisi, ha alterat? ¿Qui tindran al costat per descobrir que la depressió que pateixen és la tristor profunda derivada d’una vida d’explotació?

Sé com és la realitat de l’atenció a la salut mental (n'he format part), però vull seguir imaginant i ara dono voltes a com haurien de ser les respostes que les persones necessitem. Vull escriure sobre els criteris que haurien de tenir les respostes que humanitzen. Quan la salut mental trontolla, quan inhabilita la vida quotidiana, quan necessitem escolta, ajuda, acompanyament i cura, no val qualsevol recepta, qualsevol consulta i no podem enviar les persones al multicolor i esotèric supermercat de les “teràpies”.

L’ajuda, en primer lloc, no pot servir per generar submissió. Les benzodiazepines no han de ser utilitzades per suavitzar la duresa de les condicions de vida. La teràpia no pot tapar els patiments de la pobresa i la marginació. A més, per ser ajudades, les persones no necessiten primer de tot un diagnòstic, no han d’incorporar una etiqueta més per ser escoltades, estar obligades a assumir una patologia perquè es reconegui com a important el seu dolor de viure. No necessiten que un professional tracti d’encaixar els seus símptomes en alguna patologia.

Han de poder rebre una primera resposta en la proximitat, de salut, social, educativa, sense anar a la deriva de despatx a despatx, d’especialista en especialista. Accedir a una prestació no pot separar-se de sentir-se reconegut per algun professional capaç d’entendre que entristeixen perquè no poden viure en condicions i de saber com recupera l’ànim tenir resolta la supervivència. Han de poder descobrir que no pateixen una malaltia individual sinó que formen part de malestars col·lectius. Professionals que prescriguin (construeixin) possibilitats de convivència, accions per formar part de la comunitat, activitats en què la felicitat resultant és terapèutica.

Necessiten professionals que escolten vides i no intenten encaixar la seva en un protocol (en tot cas, tenen protocols que ajuden a descobrir vides). Professionals que coneixen els entorns en els quals la persona emmalalteix i que permeten a la persona relatar com pateix. Professionals i sistemes d’atenció que no neguen el dret a la paraula, escoltada i respectada. Que no deixen en la solitud, que s’impliquen i aporten arguments i explicacions perquè la persona que pateix trobi una explicació, encaixi els patiments en la seva existència. 

Necessiten professionals que no els neguin el dret a drogar-se sanament. Necessiten l’escolta i la paraula i, també, necessiten poder apaivagar químicament els seus dolors. Tenen dret a la pastilla que calma o que, si més no, per una estona fa veure el món amb uns altres colors. Sense haver d'estar medicats perquè no existeix el temps de la paraula i sense misèries i limitacions simples sobre dependències i esclavituds que només s’apliquen als pobres. En un món dominat per la indústria farmacèutica i pel cientifisme de la salut mental han de tenir un metge que expliqui els efectes de la prescripció, negociï les pautes, permeti al “pacient” (qui pateix, no qui ens aguanta pacientment) explicar com se sent quan es droga (medica) i com modular-ne els efectes.

Segueixo imaginant. Necessiten professionals que tinguin visions integradores de la salut, que no parcel·lin la seva vida. Sé molt bé que el professional distant, que només accepta una atenció parcial, de la seva especialitat i només de la salut biològica, és poc més que un moble entre els malestars. Quan la vida ens dol no necessitem que ens arreglin les neurones sense considerar les vides en què s’espatllen. En un moment o altre tothom necessita practicar vides terapèutiques que compensin vides traumàtiques.