No és casualitat que mentre els pagesos omplien de tractors el centre de Barcelona cada cop sembli més plausible la reelecció de Donald Trump. Convertit en la metàfora tragicòmica dels descontentaments de la nostra època, el trumpisme és la punta de l’iceberg d’un canvi profund en les societats occidentals. El corrent de fons és una reacció contra els excessos del neoliberalisme que va llimar les classes mitjanes d’Occident. El gran pecat de les noves dretes ha estat dur aquestes angoixes al camp de les guerres culturals per embolicar la troca guerracivilista sense canviar el model socioeconòmic que els beneficia. El gran pecat de les velles esquerres ha estat haver desaparegut del mapa. I el gran pecat del centre, més d’esquerres (Joe Biden) o més de dretes (Nikki Haley), ha estat respondre amb fórmules gandules per intentar que semblés que alguna cosa canviava, mentre tot continuava igual. Quan els treballadors del Cinturó de l’Òxid de Detroit demanaven proteccionisme, ho demanaven de debò. Quan els pagesos catalans demanen proteccionisme, també.
Cada cop que el liberalisme esternuda és un bon moment per llegir John Gray, filòsof, professor de pensament europeu a la cèlebre London School of Economics, i jo diria que l’intel·lectual públic més pessimista de tots els que són veritablement populars avui. La seva darrera idea, resumida en el títol d’un llibre que acaba de sortir, és que el món demana “nous leviatans”, el gran monstre marí de l’Antic Testament que el filòsof anglès del segle disset, Thomas Hobbes, va fer servir com a imatge per representar el tipus de sobirà absolut a què els humans hauríem d’acceptar sotmetre’ns si aspiràvem a un mínim de pau i llibertat. La frase més famosa de Hobbes, convertida en mem en el món anglosaxó, diu que, sense l’estat, la vida seria “desagradable, brutal i breu”.
Segons Gray, els nous leviatans que estan emergint són més pèrfids i perillosos que els antics perquè intenten modelar l’ànima humana. El sobirà de Hobbes no tenia cap propòsit més enllà de protegir els individus de la inseguretat. En canvi, els estats actuals tindrien una capacitat per intervenir en la societat sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. No només les tiranies com ara la Xina, Rússia o les monarquies de l’Orient Mitjà han desenvolupat tecnologies de vigilància i control dels ciutadans cada cop més refinades: les democràcies occidentals també són cada cop més il·liberals i els grups que es disputen els Parlaments cada cop creuen menys en la tolerància i més en hackejar el llenguatge per establir un marc de bons contra dolents. Durant els anys daurats del segle XX va haver-hi democràcies tolerants on el benestar i la llibertat van florir. El retorn de les guerres i les crisis econòmiques ens pot dur a refugiar-nos en estats que s’aprofitaran de la nostra por per dominar-nos.
Gray no parla del món rural, però em sembla molt fèrtil aplicar la seva clau d’anàlisi teològica que diu que el més important per entendre una època són els seus mites i, naturalment, les ideologies seculars demanen el mateix tipus de fe que les velles religions. Com molts altres pensadors, Gray veu l’èxit del liberalisme com la continuació del cristianisme per altres mitjans. Les quatre grans idees dels liberals són que l’individu s’ha de protegir de la dictadura del col·lectiu, que totes les persones tenen el mateix estatus moral, que la humanitat avança en una línia ascendent cap a un futur millor, i que aquests valors són universals més enllà de les diferències culturals. Totes quatre es poden veure com la traducció de les creences en la sacralitat de cada ànima humana, en què Déu jutja tothom pels seus actes i no per la seva identitat, en la lògica del pecat i redempció, i en el fet tots els éssers humans hem estat creats iguals. La hipòtesi de Gray és que Occident afirma aquests valors, però ja no hi creiem de debò.
Crec que això es veia molt bé en el contrast entre la idea que el barceloní i el pagès tenen l’un de l’altre. La simpatia instantània que desperta el món rural té a veure amb la nostàlgia urbanita per una ètica que combina l'esforç individual i l’autolimitació, el camp com a paradís perdut del liberalisme clàssic. En canvi, la barreja de progressisme i ecologisme que s’està imposant a les ciutats posa el col·lectiu per damunt dels individus i castiga qui no vol ser salvat, un fervor purità sense el contrapès de l’humanisme. El rebuig que generen les narratives redemptores com la de la digitalització o la transició verda s’entendria molt millor si es llegissin com a sermons farcits de dogmatismes que com a polítiques tècniques i neutrals. Si bé és cert que el liberalisme depenia d’un món menys interdependent que l’actual i d’una escala molt més complexa que la del món rural, a l’hora de pensar noves mitologies útils caldria retenir la sensació que els pagesos tenen raó en algun nivell elemental i ens hem mogut en direccions absurdes que només són culpa nostra, que és el que em passava pel cap trescant pel carrer Balmes ple de tractors.
