La vida és curta
Tinc una parella d'amics hiperactius. Són d'aquest tipus de persones que admiro perquè dediquen desinteressadament el temps i l'energia a canviar les coses, ja sigui des de l'associació de pares de l'escola o com a voluntaris en alguna ONG. Jo amb prou feines compleixo amb el meu dia a dia i em sento acomplexat i un egoista sempre que em truquen per fer-me partícip de l'última iniciativa per millorar la vida al planeta.
Però aquesta vegada ha sigut diferent. La seva reivindicació és també la meva i no he dubtat ni dos segons a sumar-me a la lluita. Que hi puc fer per?, vaig preguntar com un soldat convençut... Doncs hem pensat que d'entrada podries fer unes ratlles al diari on escrius. I tant, cap problema. A més parlaré amb el meu cap a la redacció a veure si algú pot fer-ne un article més extens. Potser algun dels vips del diari; el Toni Soler o l'Albert Om. O fins i tot el director, que li toca la problemàtica de ben a prop perquè és pare de família nombrosa.
El motiu de tota aquesta agitació és demanar a la conselleria d'Educació que suprimeixi i denunciï a partir d'ara qualsevol escola o mestre que posi deures als nostres fills. Els nens s'estan unes 40 hores a la setmana a l'escola. Suficient perquè no calgui dedicar més temps a l'estudi. És com si nosaltres, al tornar a casa després d'estar tot el dia treballant, en comptes de poder discutir una estona amb la nostra parella o d'apallissar el nostre fill a la Wii, haguéssim de seguir pencant. I el pitjor de tot és que a sobre els hem d'ajudar. Hores i hores asseguts de mal humor, repassant operacions matemàtiques, ortografia o el capítol de la metamorfosi. Els meus amics tenen clar que si seguim així la vida familiar està en perill i ja han fet samarretes amb el lema: "No als deures, la vida és massa curta".
