Ha passat un quart de segle i escaig des que el 1999 Roberto Benigni va ser guardonat amb tres Oscars per la pel·lícula La vida és bella (millor actor, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor banda sonora). En el discurs, emocionat i espontani, va agrair als seus pares haver-li fet un obsequi fantàstic: "Ells em van donar el millor regal: la pobresa!". Sí, la pobresa!
Ja aleshores, enmig del glamur de la gala i d’un canvi de mil·lenni optimista, va sonar com una dolça provocació. Avui, immersos en un món en què l’èxit es mesura en benestar material, pensar que algú reivindiqui com un do, com un valor, el fet de viure austerament a la majoria li deu sonar excèntric, per no dir directament estúpid. Qui s’atreviria ara a fer gala de la pobresa en públic i alegrement, amb l’entusiasme i la joia de Roberto Benigni, que va pujar a l’escenari saltant per damunt les butaques com un nen entremaliat?
En aquest segle XXI dels prodigis digitals i les pors ambientals no només l’aspiració general és a la riquesa, sinó que els magnats s’han descarat. El que no se’n surt, el que es queda despenjat del progrés i del benestar, diuen que s’ho ha buscat i el pinten com un delinqüent potencial i una nosa social. El missatge dominant és el de la moralitat meritocràtica darwinista: qui no és ric és perquè no vol, un vago i maleante, com es deia en els temps foscos de la dictadura espanyola. Entre nosaltres són precisament els hereus ideològics de Franco, els que no fan fàstics del passat feixista, els que el blanquegen... són ells els qui més assimilat tenen el mantra trumpista: el qui és ric és que s’ho mereix i el qui és pobre, també; sobretot si no és dels nostres per religió, llengua o pell. Apa, fora!
Roberto Benigni va fer una poètica esmena a la totalitat a aquest determinisme social classista. Més enllà del refrany "els diners no fan la felicitat", va declarar la pobresa com una benedicció, com una màgia. Acompanyada, esclar, de l’estima incondicional dels seus pares, gràcies a ella va esdevenir una persona empàtica amb el dolor dels altres, amant de la bellesa dels petits gestos, feliç d’haver-se llaurat el seu propi destí.
La pel·lícula La vida és bella responia a aquesta filosofia tan íntimament viscuda per Benigni des de petit, traslladada a la pantalla gran a través d’una història extrema situada al cor del segle XX totalitari. Amb ulls d’infant, explica el drama d’una família jueva italiana que va a parar a un camp d’extermini nazi. El pare (encarnat per Benigni) aconsegueix mantenir el seu fill enganyat, com si allò fos una aventura. Amb imaginació, ho converteix en un joc, dissimulant la cara sinistra de la vida al camp. Portat per l’admiració i l’amor que sent pel pare, el nen s’estalvia l’evidència del món fosc i sense esperança on ha anat a parar. Un món que, malgrat els preocupants senyals que ens arriben cada dia, esperem que no torni. O ja ha tornat a Ucraïna i Gaza? Quants infants palestins necessitarien ara mateix un pare Benigni?
Els que avui banalitzen i blanquegen el nazisme i el feixisme, la ultradreta europea a la qual dona suport Elon Musk, representen la negació de l’esperit Benigni. Són els que assenyalen el camí de l’exclusió i l’odi, són els que només saben veure enemics a destruir allí on hi ha persones amb les seves grandeses i misèries, són els aprenents de bruixot sempre latents en la història de la Humanitat. Ells embruten la vida. No podem deixar que ens tornin a enfosquir l’esperit, que ens enfrontin amb els que són diferents o pensen diferent, que ens anul·lin el sentit comú i l’esperança.
Als polítics milionaris que estan agafant les regnes del poder obsedits amb la seva llibertat privilegiada, als seus imitadors europeus que recorden massa els que fa un segle van destruir la convivència al Vell Continent, als qui arreu proclamen la bona nova del dret a la riquesa com a miratge d’igualtat, a tots ells els dic que Benigni tenia i té raó. L’estupidesa i la maldat han existit i existiran, la qüestió és com vèncer-les a cada seu nou embat. El d’ara és fabulós. Però la vida és bella, no ho oblidem.
