Disparitats. Vivim en una realitat política europea cada cop més fragmentada. Feta de victòries febles i d’oposicions desorientades. O potser és a l’inrevés: amb oposicions febles davant de victòries travades amb l’ocupació d’espais i agendes altament simbòliques. De la crisi econòmica, la vulnerabilitat social i la fragmentació política dels últims anys n’ha quedat una bona dosi de malestar i d’incertesa, que costa de predir a les enquestes d’intenció de vot. Ha tornat a passar a Grècia. El conservador Kyriakos Mitsotakis, de Nova Democràcia, ha guanyat les eleccions amb un resultat millor del que s’esperava però no podrà governar en solitari, i ja s’especula amb la repetició d’eleccions. Les promeses d'estabilitat, creixement econòmic i fronteres impenetrables han donat la revàlida a Mitsotakis malgrat que un nombre creixent de grecs tenen dificultats per bregar amb l’encariment del cost de la vida amb sous o pensions baixos i lloguers elevats. La disparitat entre les xifres macroeconòmiques i la desolada realitat és palpable. Gairebé un terç de la població viu en risc de pobresa; el país encara arrossega problemes estructurals profunds; el pluralisme mediàtic i l’estat de dret estan cada cop més afeblits –des de l’espionatge polític que implica directament el govern fins a l’abandonament de migrants en petites embarcacions inflables a alta mar–. En tot aquest panorama, l’esquerra de Syriza ha estat la gran perdedora a les urnes. És la conseqüència del trauma encara viu, entre bona part de la societat grega, dels anys de crisi econòmica, però també de la incapacitat d’articular un discurs socioeconòmic convincent.
Desplaçaments. La socialdemocràcia només governa en set dels vint-i-set països de la Unió Europea, i en cinc d’ells ho fa en coalició. Les institucions comunitàries –governades per la democràcia cristiana– li han comprat el paradigma de la protecció social, des dels plans de recuperació postcovid al retorn de les ajudes públiques per l’impacte econòmic de la guerra a Ucraïna i la transició energètica. Però bona part de l’electorat que s’ha sentit víctima de les desigualtats creixents de l’última dècada s’ha desplaçat cap als dos extrems de l’arc parlamentari.
La vella idea de Jacques Delors que la construcció europea era el fruit de l’entesa virtuosa de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana per garantir un estat del benestar universal fa temps que va quedar alterada per una gran coalició que va imposar l’agenda liberal del “No hi ha alternativa”, i per l’emergència d’una extrema dreta homologada a bona part de la UE. Només cal donar un cop d’ull al gir a la dreta a Escandinàvia.
A Bulgària, els conservadors de l’ex primer ministre Boiko Boríssov i els liberals han tancat un acord, aquest dilluns, per repartir-se el poder, després d’haver passat per cinc eleccions en els últims dos anys. La idea de tenir un cap de govern, però, que canviï, per un sistema de rotació, cada sis mesos no augura tampoc gaire estabilitat en un futur pròxim.
Fractures. L’últim informe de riscos globals que publica cada any el Fòrum Econòmic Mundial adverteix que la creixent frustració ciutadana per la disminució de la mobilitat social i l'augment de les desigualtats planteja “un repte existencial per als sistemes polítics d'arreu del món”. Segons l’informe, “la polarització política entre les superpotències econòmiques durant els propers dos anys” pot “reduir encara més l'espai per a la resolució col·lectiva de problemes, fracturant aliances i conduint a una dinàmica més volàtil”.
Uns governs cada cop més febles han convertit el proteccionisme comercial i l’enduriment de les fronteres en l’element simbòlic de la seva fermesa. En unes societats dominades per la idea del control, el poder polític ha estat el primer de sentir-se vulnerable. La resposta, però, s’ha traduït en retallades de drets i erosions democràtiques.
