L’endemà

Em desperto el dia 2 d’octubre amb una sensació estranya, i no tant pel refredat que vaig agafar a la matinada tot esperant a la porta del col·legi electoral sinó perquè me’n vaig anar al llit amb el cap ple d’imatges i de records d’aquella diada històrica que em tornen a envair el pensament. “Avui és l’endemà...”

Als meus 81 anys -néixer el 1936 marca- he viscut moltes coses, però mai podia imaginar-me que viuria tot el que fa uns anys estic vivint i les emocions intenses que m’esperaven a la tardor de la meva llarga carrera humana i a la meva estimada terra catalana. Sobretot pel meu statu quo de “monja” teresiana que durant molts anys havia viscut obligatòriament aliena als esdeveniments del carrer. Sí que havia corregut davant els grisos cap als anys 60 a la Universitat Central de Barcelona -ja teresiana estudiant-, però amb molta cura de no participar-hi gaire. Eren altres temps.

Ara la meva vida de “monja de carrer” em permet ser tan a prop de la gent -de tota, dels de dalt i sobretot dels de baix- que puc portar a terme allò que em va quedar molt gravat del Concili Vaticà II (que hauria d’haver canviat l’Església més del que ho va fer) i amb què començava el millor dels seus documents: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor”.

Sí, ser al costat de la gent, com ara, em fa viure intensament tot el que passa al poble. També en l’àmbit polític, esclar, perquè és l’àmbit en el qual ens movem i actuem tots.

Des de fa uns anys estic vivint intensament cada diada de l’Onze de Setembre -samarretes i manifestacions incloses- i alimentant l’esperança de tants i tants compatriotes meus que “casa nostra” sigui com nosaltres volem, un país de pau, justícia, valors humans i tradicions que ens han marcat al llarg dels segles. I arribar al moment que hem arribat m’ha fet somiar i m’ha fet gaudir... Però també m’ha fet patir.

Així em vaig llevar el dia 2 d’octubre.

Després d’apropar-me a veure com estaven “els meus” de l’Hospital de Campanya de Santa Anna, vaig voler afegir-me a una de les dues grans manifestacions que hi havia en aquell moment: la de la plaça de Sant Jaume i la dels joves i estudiants de la plaça Universitat. I vaig optar per aquesta, la dels joves.

Sense adonar-me ben bé del que feia, tot seguint un instint educatiu que encara arrossego, em vaig trobar fent un petit míting enmig d’aquella joventut encisadora que amb pau, amb alegria, amb serenor, s’aplegava, com ho ha fet durant aquests últims dies, per demanar el dret a opinar, a decidir i, ara ja, a viure en un país lliure...

“Un país comença a canviar de veritat -els vaig cridar- quan ho fan els seus joves! Moltes revolucions han tingut el suport dels joves! El Maig del 68! El 15-M! No volem joves passotes, sinó entusiastes com vosaltres. Gràcies per mobilitzar-vos! Nosaltres, els grans, ja hem lluitat i seguirem lluitant, però sense els joves no hi ha canvi de veritat!”

La reacció de tots aquells estudiants que m’envoltaven va ser d’un entusiasme digne dels seus anys i les seves energies. Van començar a aplaudir i a cridar: “Sense les iaies no hauria canviat res, sense les iaies no hauria canviat res!”

I així, sense adonar-nos-en ni preparar-ho, ens vam aplegar un munt de joves amb uns quants que pentinem cabells blancs i ens vam unir en una abraçada de generacions: els que malgrat els anys viscuts i les repressions del passat no ens hem cansat de lluitar per un món millor i els joves que estrenen il·lusió i saben que estan construint els fonaments del futur, segons com visquin el present.

Vaig recordar els meus anys d’educadora i, sobretot, els d’aquell jovent de la dècada dels 70, després del Maig del 68, amb qui podia protestar per les injustícies i organitzar concerts a favor del Vietnam, lluny del passotisme que de vegades envaeix algunes generacions de joves.

És per això que, en veure els últims dies aquesta joventut col·laborant, manifestant-se i entusiasmant-se, se m’ha encès una llum d’esperança enmig de la foscor que ens amenaçava el dia abans.

Una llum més resplendent encara quan ahir, el dia del país aturat, es van tornar a omplir els carrers d’aquests mateixos joves que fan créixer la meva esperança amb l’ambient festiu, col·laborador, obert -pacífic i resistent alhora- que des d’ara i cada vegada més ens caracteritzarà als ulls d’aquells que no els tinguin cegats per diferents causes. Però “aquesta alegria ningú no ens la prendrà”.

I és que aquest moment històric que estem vivint té, com tota la història escrita, una intrahistòria formada per aquelles petites anècdotes que la fan més humana i propera. I generalment anònimes... fins que algú les explica.