Una victòria sobre l’oblit
Em sembla que va ser Joseph Brodsky qui va dir que davant la intensitat de Marina Tsvetàieva tots els altres escriptors semblaven avorrits. Una afirmació potser exagerada però que reflecteix bé el tarannà de l’escriptura de Tsvetàieva, una de les millors poetes del segle XX i una de les veus que han expressat amb més profunditat la catàstrofe humana i moral que va envoltar la Revolució Russa. La tràgica i extraordinària vida de Marina Tsvetàieva acompanya la seva poesia amb una estranya harmonia: vida i poesia s’alimenten mútuament d’una manera subtil però precisa.
Els versos de Tsvetàieva semblen lliscar pel tall d’un ganivet. Són apassionats i exactes simultàniament. Són universals i íntims. En Tsvetàieva, la tradició eslava conviu sense dificultat amb la gran tradició occidental. Hi ha en ella una evocació metafísica que recorda la poesia del seu admirat Rainer Maria Rilke. Una mena de poesia sobre l’essència de la poesia. Però, al mateix temps, és reconeixible el fecundíssim itinerari rus iniciat en Puixkin. Llegir Tsvetàieva és palpar els batecs de la condició humana. En la seva cruesa, en la seva força, en la seva bellesa. Sense filtres, sense intermediaris.
Una poesia que ens toca
La grandesa d’aquest propòsit explica l’abast mundial de la reivindicació de Tsvetàieva, equivalent a la de Mandelstam i d’Akhmàtova. En tots aquests casos el destí ha estat sagnant i generós. Sagnant, evidentment, perquè ha estat una mostra de la muntanya de terror que va cobrir Europa durant la primera meitat del segle XX, especialment sobre la Rússia estalinista. Tot i això, també generós perquè un llegat sobre el qual planava l’amenaça de ser sepultat per sempre ha resistit, victoriós entre les tenebres de l’oblit. És difícil llegir l’obra de Marina Tsvetàieva sense rememorar-ne la vida.
No obstant això, la seva poesia ens toca amb la seva dura veritat, la seva sensibilitat prodigiosa i la seva intensitat incomparable.
