Victoria Cirlot: "L'amor, com l'hem conegut fins ara, és un invent masculí de l'Edat Mitjana"

Envoltada de llibres, Victoria Cirlot parla amb passió de l'Edat Mitjana, del seu pare -Juan Eduardo Cirlot, intel·lectual heterodox, crític d'art, poeta i autor del Diccionario de símbolos - i de les seves classes a la universitat. Està escrivint un llibre sobre el Grial i se li il·luminen els ulls quan cita una de les seves fonts, el manuscrit T , que ha consultat recentment a París. Reconeix que a vegades es posa una mica zen: està convençuda que per entendre les coses senzilles s'ha de seguir un camí molt complex.

El món intel·lectual mai li ha estat aliè, ho va viure a casa des de petita.

Per a mi el món intel·lectual ha estat un món quotidià perquè era el món del meu pare, però mai ens va forçar a seguir el seu camí, que considerava vocacional.

També en va heretar la passió per transmetre el coneixement, com sap qualsevol que hagi estat alumne seu.

L'aula és un lloc fonamental en la meva vida perquè és on puc transmetre el coneixement del que m'agrada. Tenir un públic que t'escolta dissertar sobre el que t'interessa és un privilegi. Per sort, he tingut uns alumnes meravellosos i sempre he tingut la sensació d'una recepció molt important a les classes. Això m'ha ajudat extraordinàriament, sobretot en els inicis de la meva carrera. L'atenció dels meus alumnes m'ha servit per defensar que les aules no són el lloc de transmissió de coneixements obsolets, sinó de coneixements vius.

I què li sembla la reforma educativa de Wert?

És un horror. Lévi-Strauss tenia raó, les institucions com menys les toquem, millor. Les reformes són molt pesades. Les coses sovint és millor deixar-les com estan, aquesta dèria d'anar tot el dia reformant-t'ho tot em sembla una pèrdua innecessària de temps i d'energia. Com més reformes es fan, més crisi es genera i arriba un moment en què ja no saps ni el que estàs fent.

Es parla molt de crisi de valors i potser una de les seves causes és el menyspreu a les humanitats.

És un error pensar que un pot entendre el món actual sense tenir present la memòria històrica d'aquest món. La comprensió de l'actualitat passa per la memòria, perquè la idea que tenim del que vivim ara està relacionada amb la memòria, individual i col·lectiva. L'Edat Mitjana és el nostre passat, però sobreviu als segles XX i XXI.

Amb bones reformes, però, es podrien tancar polèmiques cròniques, com la de l'assignatura de religió. ¿No seria més útil una d'història de les religions?

Seria fantàstic tenir una assignatura d'història de les religions que es plantegés des del punt de vista del símbol, que és precisament el que permet evitar el contingut confessional i dogmàtic, i que facilitaria la comprensió de segles d'història de l'art i de la literatura. Actualment hi ha molts alumnes que no saben coses de la iconografia cristiana més bàsica i això és una llàstima. I no només s'hauria d'ensenyar iconografia cristiana, però, esclar, és la més propera a nosaltres i s'ha de saber que en un quadre religiós el colom és un símbol de l'Esperit Sant.

Ha dedicat la seva vida a autors de qui sabem molt poca cosa de la seva vida, com Chrétien de Troyes.

Són pilars de la nostra cultura. De Chrétien en sabem que va treballar en la segona meitat del segle XII per a les corts més importants de l'època, com la de Maria de França o la de Felip de Flandes, que era possiblement l'home més poderós de la segona meitat del segle XII.

Sobre l'Edat Mitjana hi ha molts tòpics, com el del paper de les dones, però algunes van tenir una gran rellevància cultural.

A l'Edat Mitjana, hi ha grans mecenes, com Elionor d'Aquitània, que compleixen un rol importantíssim en la societat i la cultura de l'època. Fins fa ben poc la dona no tenia els drets ni la igualtat amb el món masculí, i es pot dir que encara ara no ho ha aconseguit del tot. Georges Duby, el gran medievalista, deia que les dones llavors només eren filles, mares, vídues o monges, i que quan destacaven era pels seus vincles amb grans figures masculines. No estic d'acord amb això. Podia ser així per a la gran majoria, però també és veritat que va haver-hi dones sense lligams amb cap home, com la mística Hildegard von Bingen, amb assoliments culturals gegantins en la seva obra.

¿L'amor és un invent de l'Edat Mitjana?

L'amor, com l'hem conegut fins fa poc, era un invent medieval, però penso que ja s'ha acabat. L'amor cortès és un invent de l'Edat Mitjana, que idolatra la monogàmia i la fidelitat a la dama. És una invenció d'homes i en el moment en què va néixer va ser molt útil, precisament, enfront de la bestialitat masculina dominant. L'amor cortès suposava unes normes d'aproximació a la dona que almenys en l'imaginari van canviar molts hàbits i models. Dic que és un invent perquè la idea de la dama sublimada no existeix en l'antiguitat clàssica i aquesta és la gran aportació de l'amor cortès, el lloc superior on es col·loca la dama, que, fins i tot, arriba a competir amb Déu.