“El victimisme és una droga, una addicció, i com a tal, condueix a situacions patètiques”. Això ho deia fa un parell d'anys o tres Bret Easton Ellis, un escriptor satíric, i també d'una lucidesa prou digna de crèdit. L'autor californià venia a dir que el victimisme és un dels patrons de conducta recurrents a la societat americana, i per extensió, occidental. Una vegada un individu o un col·lectiu aconsegueix ser reconegut com a víctima, té carta blanca per emetre un relat que es presenta com a irrebatible.
No cal dir que la política catalana, i l'espanyola, es basen en gran mesura en el victimisme, i és visible que un dels efectes del Procés ha estat disparar el victimisme per les dues bandes. Tanmateix, no és el mateix el victimisme del derrotat, o de qui es percep com a derrotat, que el victimisme del guanyador. El del derrotat deriva sovint en un excés de recel, en una malfiança que pot arribar a ser més o menys agressiva, i té l'inconvenient de convertir-se en una segona, o en una autèntica, derrota. El victimisme del vencedor, de qui mana, de qui se sap en possessió o al control dels mecanismes del poder, és, ras i curt, una forma de cinisme particularment enverinat i estès. Fins i tot hi ha estrelles de la televisió que el practiquen, pel que es veu.
Entre els verins, a casa nostra, el de la verinosa llengua, per dir-ho amb les paraules del títol de Toutain i Pericay. Fa poc els mitjans espanyolistes van donar bola al cas d'un clarinetista de la Banda Municipal de Barcelona que (ho presentaven així) havia estat acomiadat de la feina per no saber català. L'home és sevillà i duia 27 anys tocant el clarinet a la susdita Banda. Després ha resultat que no el van despatxar, sinó que es va regularitzar una plaça que feia tots aquests anys que era temporal, i el senyor no va saber acreditar el nivell lingüístic que s'exigia al concurs de mèrits, un nivell molt bàsic (no era el C1, com s'havia publicat, sinó el B2, a pesar que, si hagués estat el C1, tampoc no passava res). I encara ha resultat, també, que tot plegat li ho mou un picaplets especialitzat a actuar judicialment contra les pobres víctimes de la dictadura del català (que és el titular que van publicar els de sempre). Com deia molt bé Àlex Gutiérrez, vistos els resultats, la dictadura lingüística del català deu ser la dictadura més ineficaç de la història. En fi, és tan sols un exemple dels milions que hem arribat a veure, fins i tot de metges que suposadament no podien exercir la seva feina a causa de la suposada imposició del català, etc.
En el debat sobre migració de què parlàvem ahir, previsiblement es voldrà filtrar la idea de la llengua catalana com un impediment per a l'acollida i la integració dels migrants, associant la vulnerabilitat d'un col·lectiu amb un altre fals victimisme. Ben al contrari, el català és un dels principals elements d'integració i de cohesió social que pugui trobar un migrant que arribi a Catalunya —o a Balears, o al País Valencià— i s'hi estableixi. I és imprescindible defensar-lo com a tal.
