Víctimes i contradiccions

En uns temps en què tothom es disputa l’estatus de víctima, faltava que fins i tot la policia es presentés com a tal. És un fenomen que vam començar a veure amb el cas d’Altsasu (amb falsos testimonis d’agents que van convertir una brega de bar en emboscada terrorista) i amb el judici de l’1-O (amb desenes d’agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil prestant fals testimoni davant del Tribunal Suprem). Ara són els Mossos els que, a través dels seus representants sindicals, declaren sentir-se víctimes dels polítics, per una banda, i per l’altra, d’uns manifestants que, pel que es veu, tornen a ser d’una violència i un odi inusitats. Curiosament, són els Mossos els que han tornat a buidar un ull a una d’aquestes manifestants, i no a l’inrevés. Els Mossos ja comencen a tenir una galeria dels horrors d’ulls buidats, suficients per adonar-se que la repetició precisament de la mateixa nafra no pot ser casual. Buidar ulls requereix punteria i premeditació, i és una acció que es veu afavorida per l’anonimat que proporcionen l’uniforme i el casc i -potser sobretot- un corporativisme de mala casta que protegeix els mals policies. Que la policia tingui, a la nostra societat, allò que se’n diu el monopoli de la violència és en principi un encert (ens evitem que tothom pugui anar armat per la vida, com succeeix per exemple als EUA), però no pot ser l’excusa perquè la policia administri la violència a caprici. Ni tampoc perquè l’encengui amb tàctiques pensades amb aquest objectiu, incentivant el protagonisme dels vàndals que acostumen a colar-se dins de les manifestacions.

És cert, després, que hi ha contradiccions que poden arriben a ser gracioses, com la dels antisistema que acaben reclamant mà dura (contra els Mossos, en aquest cas). O la condescendència mel·líflua dels analistes que surten en aquestes ocasions a justificar les manifestacions que acaben en destrosses perquè “el sistema no ofereix perspectives de futurals joves i frustra les seves aspiracions”. És cert, això sí, i més que preocupant, que a Espanya l’atur juvenil arriba al 40,7%, més del doble de la mitjana europea, que és del 17,8% (segons dades de l’Eurostat referides al 2020, amb la pandèmia). Tanmateix la reivindicació de la llibertat d’expressió i la protesta justa per l’empresonament d’un raper no tenen res a veure amb renovar-se l’armari saquejant botigues de roba esportiva al centre de Barcelona.

Parlant de llibertat d’expressió. El PP ha fet circular aquest cap de setmana un dibuix d’un humorista fatxa, J.M. Nieto, en què es veu una meléde policies abocats damunt d’un mapa d’Espanya: se suposa que per protegir-la, tot i que el dibuix dona peu a interpretar moltes altres coses, i deixem-ho aquí. Personalment aquest dibuix em sembla repulsiu, i una lectura una mica atenta revela que és infinitament més ofensiu que totes les lletres de Hasél i Valtònyc juntes. I tanmateix, aquest Nieto té, ha de tenir, el dret de dibuixar-lo i la llibertat de publicar-lo sense que el denunciï ningú, ni el detinguin ni el duguin a presó.