Qui és la víctima i qui el botxí?

Fa uns anys, el 2014, l’escriptor israelià David Grossman va passar per Barcelona –pel CCCB, per on si no?–. Acabava de guanyar les eleccions Benjamin Netanyahu. Grossman havia vist morir un fill seu, de vint-i-dos anys, en una de les darreres accions de la Segona Guerra del Líban. Ho explica a la darrera pàgina de la seva gran novel·la Tota una vida. Mentre l’escrivia, diu, "tenia la sensació –més ben dit, el desig– que el llibre que escrivia el protegiria". Quan ja el tenia pràcticament acabat, el fill va morir en combat. Era l’agost del 2006. Vuit anys després, deia això: "El resultat de les eleccions ens porta directament a una tragèdia, perquè Netanyahu va dir que s’oposa radicalment a la solució de dos estats. Això significa que per als palestins desapareix l’esperança de tenir un estat, així que ens trobarem novament en un cercle de violència entre Israel i Palestina, la qual cosa significa que moriran moltes persones i que hi haurà molta devastació. És a dir, ara com ara l’única cosa que puc veure és una nova tragèdia que arribarà". Tenia raó. El paisatge de mort i devastació finalment ha arribat. A Palestina i a Israel.

Grossman és un autor d’una gran humanitat i saviesa. També ho és el libanès Elias Khoury, un dels grans novel·listes moderns en llengua àrab. El 2009 el vaig entrevistar arran de la seva novel·la La cova del sol, un llibre immens, amb un protagonista, el Ialo, nen de la guerra, que alhora és víctima i botxí. En realitat, aquesta és la realitat del Pròxim Orient des de fa massa temps. Les víctimes esdevenen botxins i els botxins víctimes. I així alternativament, sense fi. És l’espiral infernal del fanatisme i la violència en un tros de terra que acumula greuges històrics, identitats excloents, pors atàviques i odis que es transmeten per via familiar. No a la família de David Grossman ni a la d’Elias Khoury. Però deuen ser minoria. I no manen.

l el Ialo, des de la presó, escriu. Busca saber qui és. Com em va fer notar Khoury, no cerca la seva identitat, sinó la seva ànima: "Els problemes de la identitat són estúpids. En cadascun de nosaltres, no només dels libanesos, sinó de tothom, hi ha diversos nivells identitaris que fan que la nostra identitat sigui múltiple. Però l’estupidesa humana provoca que aquesta riquesa esdevingui un infern". L’infern del Pròxim Orient. L’avi del protagonista era un sacerdot cristià, siríac i kurd. Ell és musulmà, però ha perdut la llengua siríaca. Per escriure el llibre, Khoury va documentar-se sobre el siríac, va conèixer presoners torturats i era perfectament conscient dels "règims dictatorials de merda que dominen el món àrab". La identitat? "El sentiment de sentir-se adaptat, de formar part d’una família, d’una nació, d’un país, empeny les persones a no descobrir la seva humanitat profunda. La identitat ve definida no només per la solidaritat d’aquelles persones que comparteixen la mateixa identitat, sinó també per l’odi cap als altres. Si no formes part d’una identitat com aquesta ets un estranger i això et porta a descobrir que tots els estrangers són germans". Sí, la guerra que hi ha ara és també una guerra entre germans.

Al marge de la gran literatura, sigui de Grosman o de Khoury, al Pròxim Orient no sembla que hi hagi espai per a res que vagi més enllà de la identitat religiosa o nacional. També ho té clar el gran intel·lectual israelià de referència a escala global, l’historiador Yuval Noah Harari, molt crític amb el seu país –en especial amb el govern del populista Netanyahu– per haver normalitzat la discriminació dels palestins i haver tancat tota esperança a una solució dialogada. El perill és que ara la barbàrie que ha comès Hamàs, absolutament injustificada, alimenti encara més la pitjor cara israeliana. I la pitjor cara palestina. El verí de la violència és letal. Després de la destrucció i la mort, com a millor perspectiva vindrà la trista i ressentida pau dels cementiris.