Vicent Torrent (o no hi ha moderats al PP)

Mentre hi ha qui es dedica a fer equilibrismes amb les paraules per justificar els acords de govern amb l'extrema dreta com una opció democràtica (recupereu l'entrevista que Cristina Ros feia a Marga Prohens, nova presidenta de Balears en virtut d'un acord amb Vox, diumenge passat en aquest diari), les forces de l'ultranacionalisme espanyolista van fent la seva vida. Ara ha estat a Torrent, al País Valencià, on l'ajuntament, de PP i Vox, ha decidit treure el nom de Vicent Torrent a l'Auditori Municipal, perquè sens dubte els resultava molest. Han fet pública la decisió el 18 de juliol, perquè no quedi sense celebrar el glorioso alzamiento amb una nova, esparracada, indecent victòria.

Vicent Torrent, nascut a Torrent, és conegut sobretot per ser el líder d'Al Tall, un grup fonamental de la música en català de les últimes dècades. Formen part del mateix món que els Uc d'Eivissa, o Biel Majoral a Mallorca, o Jaume Arnella a Catalunya, o la constel·lació d'artistes que han gravitat i graviten entorn de pols com el Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, o –també al País Valencià– Miquel Gil o Pep Gimeno Botifarra (per esmentar-ne només alguns sense cap pretensió de ser exhaustiu). Una part essencial de l'escena dels Països Catalans, que fa recerca dins la música d'arrel i la fa tornar a viure dalt dels escenaris, en forma de música folk o com se'n vulgui dir, acompanyada generalment d'una actitud fortament reivindicativa. Unes reivindicacions que deuen ser mereixedores de l'estigma de “català” i no “valencià i espanyol”, com distingeix el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. Vicent Torrent és autor d'una cançó en particular, Tio Canya, que des dels anys setanta es canta com un himne de les esquerres independentistes, i que després de cinquanta anys d'haver estat escrita no ha perdut ni una mica de vigència. Al contrari, després d'aquest nou episodi de censura és, més que mai, un himne per a qualsevol que estimi la llibertat. La llibertat que respecta la diversitat i la celebra, no la llibertat i concòrdia neofranquistes de què fa bandera la dreta nacionalista espanyola.

Abans esmentàvem Marga Prohens, que, a la mateixa entrevista, bravejava de no tenir por de la mobilització popular que hi pugui haver en resposta als atacs contra la llengua i la cultura catalanes. Bé, aquest dimarts ja va començar la resposta, amb una manifestació important a Borriana de suport a les revistes cancel·lades per l'ajuntament del PP i Vox. Ho va dir Eliseu Climent, que era aquell dia al Més 324 d'en Graset: “La remuntada ja ha començat, i ho ha fet a Borriana”. També va dir que fan molt renou, però que al final faran poca cosa (tret de fer-nos perdre temps i energies), perquè són els mateixos de sempre. Hi ha qui sosté que, després de les eleccions de diumenge, cal facilitar que governin els “moderats” del PP, perquè no ho hagin de fer amb Vox. Bé: fa temps que no n'hi ha, de moderats, al PP. I, si n'hi ha, acoten el cap, callen i consenten.