Vicent Sanchis

Vicent Sanchis es mou bé dins la controvèrsia perquè té la insòlita característica de ser honest, cosa que l’eximeix de tenir por. Hi ha un tipus de persones que dediquen la meitat del seu temps a fer càlculs i maniobres (l’altra meitat la dediquen a queixar-se), i d’aquests càlculs i maniobres, un 95% aproximadament s’expliquen per la por: és la por (por de perdre o de no guanyar, por que a un altre li vagi bé, por del què diran, por de no fer-se veure, por de la por) el que converteix alguns éssers humans en hienes, amb aquell somriure característic. El 5% restant dels seus càlculs i maniobres s’expliquen per la necessitat de trobar carronya per alimentar-se.

Vicent Sanchis és un tipus que dedica el 100% del seu temps a fer feina i a fer-la de la millor manera que és capaç. Després hi ha un altre 100% del seu temps que ningú sap d’on el treu i que el dedica a les persones: les que estima, i també les que fan feina amb ell. A la feina, a més d’exigència, hi posa sentit de comunitat, i crec que és aquest el motiu que el va dur a fer-se periodista (a més, probablement, de l’exemple que va trobar al film Primera plana de Billy Wilder: la seva identificació profunda amb Walter Matthau és coneguda). Fa una setmana ens havíem d’acomiadar de Massot i Muntaner: tranquils que no establiré paral·lelismes temeraris, a més que Sanchis no tan sols no s’ha mort sinó que té corda per estona, si els déus i alguns sants descatalogats ho permeten. Però sí que hi ha en comú entre els dos personatges la vocació, la voluntat i la decisió conscient de treballar per als altres, de treballar -de debò, no de boqueta- pel país. Sanchis és un periodista amb una idea completa, clara i coherent (això vol dir: no només la que a ell li agradaria, sinó la que és, amb tot el que conté) d’aquest país. Del País Valencià, que és el seu, i de Catalunya i de les Balears, que també són seus. Fusterià de soca-rel, ara que en celebrem el centenari (de Joan Fuster, vull dir), Vicent Sanchis és un ciutadà dels Països Catalans que s’ha pres la molèstia de conèixer-los a fons i de no parlar mai a partir de pressupòsits, sobreentesos, prejudicis ni proclames. Per complexitat i per rigor, la mirada i el pensament de Sanchis són just el contrari de la polarització de les xarxes socials o dels argumentaris (pobres argumentaris) dels partits polítics.

El seu compromís amb allò que ens sosté com a país, que és la llengua, i el servei que ha fet i fa TV3 en aquest àmbit són inestimables (i passi el que passi en el futur, cal que TV3 mantingui aquest compromís). Llegiu l’entrevista que li fa Àlex Gutiérrez (i llegiu també el llibre de Gutiérrez, Objectiu TV3 ): esclar que és impossible agradar a tothom, com hi diu el mateix Sanchis. Però hi ha una anècdota seva que és il·lustrativa. Una vegada, Vicent Sanchis se les tenia amb un altre directiu, un que presumia de ser “dur”. Sanchis li va dir: “La diferència entre nosaltres és que jo, de vegades, he de fer alguna putada, i després no puc dormir. Tu no pots dormir si no fas alguna putada”.