Vicent Andrés Estellés, l’amic d’Ausiàs (1993)
Peces històriques
Columna completa de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’Avui (30-III-1993). Avui s’escau el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993). El gran assagista i articulista Joan Fuster ja havia afirmat en el seu tractat de literatura catalana contemporània (Curial, 1985) que des de feia segles en el País Valencià no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent com la de Vicent Andrés Estellés.
No oblidaré mai el dia que vaig passar amb Vicent Andrés Estellés, a València, quan vaig gravar amb ell una llarga entrevista per a Identitats (TV3). La seva casa era un amuntegament caòtic de coses, que la seva dona, Isabel, suportava amb amor i amb paciència increïbles. Buscàvem alguns objectes per al programa, i de sota una pila de paperassa sortí, de cop, el que quedava del carnet d'identitat d'Estellés. Estava mig desfet i la fotografia havia desaparegut. No sé quants metres cúbics de papers ha omplert aquest poeta, escriptor enfebrat, que em va dir: "He escrit molts llibres de versos directament a màquina. L'altre dia vaig escriure seixanta folis de versos d'una assentada. Soc d'una família proletària i això també ha marcat la meva producció. També escric per necessitat, per lluitar contra la misèria ambiental en què visc." Els límits entre realitat i literatura que hi havia en la seva manera de viure com a malalt crònic eren difícils d'aclarir. Em deia que li havien prohibit beure alcohol i fumar, però d'amagat ens demanà algun cigarret. "Però les dones no me les han prohibit, visca!". Quan fèiem l'entrevista, em costava que em mirés, perquè periòdicament girava els ulls cap a dues noies joves que hi havia a un costat del Saló de Corts de la Generalitat valenciana, convertit en plató. El poeta que ara ha mort en parlava sovint, de la mort, en els seus versos, i una de les millors cançons en català que jo he escoltat és aquest poema seu, amb música d'E. Murillo, cantat admirablement per Paco Muñoz, en un disc tan extraordinari com poc valorat: “Em posareu entre les mans la creu / o aquell rosari humil, suat, gastat, / d'aquelles hores de tristesa i por / i ja ninguna amenitat. Després / tancareu el taüt. No vull que em vegen. / A l'hora justa vull que a Burjassot, / a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. / M'agradaria, encara, / que alguna dona del meu poble isqués / al carrer, inquirint: ‘Que qui s'ha mort?’ / i que li donen una breu notícia: / ‘És el fill del forner, que feia versos’. / Més cultament encara: ‘El nét major / de Nadalet’. Poseu-me les ulleres”. S’ha dit que Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més notable després d'Ausiàs Marc, per qui ell tenia una devoció profunda i en col·leccionava tots els volums. Vicent, que era un narrador màgic, m'explicà que feia molts anys la seva filla li va preguntar qui era Ausiàs Marc. "Un gran poeta català de València." "Aleshores, a la meva filleta li van encarregar un exercici escolar i vam entrar a la Seu. Vam arribar on és la tomba d'Ausiàs Marc i ella em va dir: "Puc resar, pare?" I va resar un parenostre o no sé què, i quan es va alçar de terra estava plorant. "Per què plores, filla?" li vaig preguntar. "Perquè Ausiàs Marc era molt amic teu."
