9/6: Unilateral

Quan hi ha un conflicte entre dues parts, hi ha dues maneres genèriques de gestionar-lo. Una és que cadascuna vagi fent tot allò que creu que li convé, encara que molesti o perjudiqui l’altra, i vagin acumulant forces per anar al xoc, a veure qui ganya. Amb el risc que tots dos prenguin mal. Aquesta seria la via unilateral. L’altra manera de gestionar-ho és el pacte: que totes dues parts acceptin fer allò en què es puguin posar d’acord. És a dir, que totes dues acceptin a la vegada la via bilateral. Em sembla millor aquesta via que l’altra, però, esclar, té una exigència: que hi juguin totes dues bandes al mateix temps. No només una. No hi ha bilateralitat si no hi juguen per igual totes dues. Per pactar en fan falta dos. Si una de les parts renuncia a la via unilateral, a fer el que creu que li convé encara que no estigui pactat, és perquè està convençuda que existeix una via bilateral que l’altra acceptarà. És a dir, perquè creu que l’altra part també renunciarà a actuar unilateralment (no només a dir-ho). Sembla un embarbussament, però no ho és: el que no té sentit és que una de les parts renunciï unilateralment a la via unilateral. Només té sentit si són tots dos els que hi renuncien de manera simètrica. De paraula i d’obra.

Vicenç Villatoro és escriptor