15/1: Simó i Morell

En pocs dies de diferència han mort dues persones molt importants per a la literatura d’aquest país, és a dir, per a aquest país (si creiem realment que la cultura importa). Primer va ser l’Antoni Morell, d’Andorra. Ara, la Isabel Clara Simó, d’Alcoi. Eren de la mateixa generació, es portaven dos anys, i tenien moltes coses en comú. Com a nascuts a començament dels quaranta, els va tocar refundar una literatura que tenia una tradició formidable, però que havia quedat desballestada pels efectes de la guerra i de la postguerra. Calia recuperar la tradició. Calia que una nova generació parlés del seu món, d’Alcoi i d’Andorra, amb paraules noves. I calia sobretot reconstruir un públic lector, guanyar-lo un per un, perquè només així es podria bastir un sistema literari. Ho van fer tots dos, cadascun de la seva manera. Parlant d’Andorra a Set lletanies de mort, parlant d’Alcoi a Júlia. Hi van posar l’entusiasme, el criteri, la tenacitat. Ho van ajuntar amb un compromís amb la llengua. D’Andorra fins a Alcoi. I se’n van sortir. Allò que quan començaven semblava una quimera ha estat en bona part una realitat. Sempre es pot voler més, però el camí recorregut des de llavors té un punt de miracle. Sort n’hem tingut, de gent com ells.