18/12: Retòrica climàtica
La Cimera sobre el Clima de Madrid ha estat un fracàs. Durant uns dies, ha generat una quantitat enorme de reportatges, documentals, informacions i editorials sobre com és de terrible l’escalfament global, amb tot d’imatges espectaculars. Però no ha generat ni un acord ni una mesura útils. La humanitat ha creat una retòrica –i fins i tot una poètica– davant de canvi climàtic, però no una política. I diria que en part no ha generat una política precisament perquè ha generat una retòrica. Perquè ens ha avesat a unes imatges que ja ens són familiars. Perquè ho hem amanit amb tones d’almívar concelebrat i benpensant. Aquesta retòrica ha estat assumida per tothom en tant que retòrica, però a l’hora de traduir-la en mesures ha quedat empantanegada en les lògiques polítiques més gallinàcies: el populisme d’exigir als governs que facin allò que els mateixos que ho exigeixen no sempre estan disposats a fer, l’apropiació monopolista de l’agenda climàtica per part d’alguns, l’estúpida renúncia a acceptar les evidències per part d’uns altres... De vegades diria que davant del canvi climàtic es fa poc perquè se’n parla massa. I perquè a base de parlar-ne, de generar una retòrica a mida, sovint carregosa, ja considerem que hem fet el fet.
