13/3: La profecia

Quan l'any 2017 es va organitzar al CCCB un cicle d’activitats entorn de la crisi climàtica, molts especialistes van dir que aquest seria un segle d’enormes trasbalsos que afectarien la vida quotidiana de les persones: fenòmens meteorològics extrems, migracions produïdes pels canvis climàtics, escassedat de recursos, disminució de la mobilitat de persones i béns... I la previsió incloïa també noves pandèmies, d’efectes imprevisibles. Molts s’ho van prendre com una exagerada profecia apocalíptica: no serà tant i, si ho fos, la Humanitat ja tindrà recursos per minimitzar-ne els efectes. Ara, amb l’esclat del coronavirus, he recordat aquella profecia. I no pas perquè tingui la més mínima idea sobre si té cap mena de relació directa, indirecta o circumstancial amb el canvi climàtic, sinó perquè encaixa amb algunes d’aquelles profecies sobre els grans canvis que podia patir en molt poc temps la nostra idea de normalitat. El coronavirus ens ha posat davant dels nassos la fragilitat i la vulnerabilitat de la nostra manera de viure, la rapidesa amb què pot entrar en crisi i la potència limitada dels nostres recursos per controlar-ho tot. Si les previsions del 2017 eren bones, d’aquesta crisi n’hauríem d’aprendre molt, perquè en vindran més.