30/11: Patrícia

QUAN ELS MEMBRES d’Ofèlia Dracs van acordar que a cada capítol de Negra i consentida hi sortiria “Patrícia, la tanguista”, la voluntat no era fer una broma agra, però tampoc un homenatge a Patrícia Gabancho. Un col·lectiu fonamentalment independentista llegia el seu llibre Cultura rima amb confitura amb un cert recel: que la seva mirada crítica sobre la cultura catalana esdevingués una coartada per als qui presentaven la catalanitat com un fenomen residual i folklòric, a superar. Era als anys 80, en el temps de l’España de las ciudades i de la contraposició programàtica entre una Barcelona cosmopolita i una Catalunya carrinclona. La Patrícia semblava a l’altra banda d’una frontera ideològica imaginària. Anys després ens vam trobar que érem a la mateixa banda que la Patrícia. I que ella era capaç de dir ben dites, amb precisió i contundència, coses que compartíem sobre la cultura i el país. Potser ella havia evolucionat. Potser nosaltres. Segur que havia evolucionat el país. La Patrícia va arribar a l’independentisme -si és que mai n’havia estat fora- des de la capacitat crítica i la reflexió intel·lectual. Aquella “Patrícia, la tanguista” era un ésser imaginari. Patrícia Gabancho ha estat real, sòlida i intel·ligent. Ens vam equivocar.