12/12: L’obrellaunes

Si l’independentisme pot arribar a un pacte d’investidura amb Pedro Sánchez amb acords substantius sobre la qüestió catalana, faria bé d’aprofitar-ho. Només amb una condició: obtenir les garanties que l’acord és l’inici d’un procés de negociació i no el final. Que és un acord per obrir i no per tancar. El somni del nacionalisme espanyol des de la Loapa i el 23-F –valgui la redundància– és tancar definitivament la qüestió territorial que es mig obria amb la Constitució. El verb ha estat sempre tancar. Si pot ser, a la baixa. Però si per tancar-ho cal alguna concessió, pot estar disposat a fer-la, sempre que ja no se’n parli més, mentre que el sobiranisme català ha de voler precisament el contrari, que se’n parli més, que no se’n deixi de parlar, perquè el seu objectiu és l’autodeterminació. No és tan important el que es pacti ara com què passaria l’endemà del pacte. Si això s’acaba aquí o si això comença aquí. Perquè a hores d’ara la llauna està tancada i ni la força popular del Primer d’Octubre ni el sacrifici personal de presos i exiliats han pogut obrir-la. Estem en un dolorós punt mort, agreujat per la persistència de la repressió. Crec que l’independentisme només pot pactar una cosa, avui per avui, amb el PSOE: un obrellaunes.