30 /7: No hi ha pla B

Respecte a Catalunya, Espanya no té pla B ni creu que li faci falta. Només hi ha el que podríem anomenar pla Marchena: castigar i escarmentar fins a la rendició. Per això la retirada del tercer grau no els sembla notícia, perquè ja ho tenien descomptat. Per això que Pablo Iglesias parli d’una “mala notícia” els sembla alta traïció, perquè insinua que el problema es podria gestionar d’una altra manera. Per això acusen el mateix Iglesias de “treballar per la República plurinacional” –unitària!–, perquè la seva línia vermella no és només preservar la unitat d’Espanya, sinó aconseguir que tot quedi com està, sense moure res. Espanya no es planteja cap pla alternatiu ni es concedeix cap marge de maniobra. La promesa d’una desescalada per part de Sánchez era només un canvi en el màrqueting del pla Marchena, l’únic que hi ha. Un pla que exclou tota possibilitat de negociació, perquè no vol cedir en res. Però una part del problema és també que totes les estratègies de l’independentisme català –totes, amb els seus matisos– estan dirigides a explorar i forçar aquest pla B espanyol que no existeix. I si no hi ha aquest pla B, s’estavellen en la perplexitat. Perquè tampoc a l’altra banda hi ha un pla B viable. Tot i que aquest sí que faria falta.