5/9: El monopoli del dolor

Es veu que en la publicitat d’una sèrie televisiva sobre el conflicte basc sortien dues imatges de dolor: la d’una dona a qui ETA havia assassinat el marit i la d’un etarra torturat. Sense paraules. Sense cap teoria afegida. Simplement, com un recordatori que en el conflicte basc va haver-hi dolor a totes dues bandes. Però la presència de la imatge de l’etarra torturat ha provocat una onada d’indignació entre els qui creuen que només havia d’haver sortit l’altra imatge. És a dir, entre els qui creuen que hi ha un dolor que no va existir i que si va existir no té dret a ser recordat. Que només hi ha un dolor legítim, el seu. Humanament, tots hauríem de ser capaços de reconèixer el dolor dels altres. Tots i en tots els conflictes. És, al meu parer, una exigència humana, no ben bé ideològica. Reconèixer el dolor dels altres no implica renunciar a les pròpies conviccions. No implica cap equidistància. En tots els conflictes es pot defensar que uns comencen i uns altres reaccionen, que uns tenen més responsabilitat o més culpa, més raó o més raons, i a partir d’aquí sentir-s’hi identificat. Però tot això es pot fer sense negar l’existència del dolor dels altres i sense exigir la seva ocultació. Sense pretendre el monopoli del dolor.