3/10: Mentides abans d’una sentència

Una pel·lícula de Roman Polanski presentada al Festival de Venècia ha tornat a posar d’actualitat l’afer Dreyfus, possiblement el més gran escàndol polític europeu del segle XIX, de terribles conseqüències. El capità de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus, jueu alsacià, va ser condemnat injustament per traïció, en una sentència d’estat que responia als interessos polítics dels sectors més reaccionaris de la societat francesa, després d’un procés irregular, sense proves o amb proves falsificades. La sentència va ser pronunciada, acceptada per la societat i fins i tot defensada quan era evident la seva injustícia gràcies a les mentides que es van anar sembrant des d’aquests mateixos sectors, tan forts dins de l’estat, per alimentar un clima d’antisemitisme que fes creïble l’acusació delirant contra Dreyfus. Una veritable allau de 'fake news' que van crear l’estat d’opinió propici per a la sentència i per a la seva assumpció, contra la qual es van alçar només alguns intel·lectuals com Zola. Finalment es va poder demostrar d’una manera indiscutible la innocència de Dreyfus, però ja li havien destrossat la vida. La pel·lícula de Polanski encara no s’ha estrenat aquí, tot i que serien dies molt oportuns per fer-ho. Friso per veure-la.