7/12: Maneres de negociar

L'experiència dels últims anys ens ha ensenyat que, a Espanya, el calendari polític i el judicial són, de fet, un calendari únic en les estratègies de l'Estat. Que les coincidències (és a dir, les interferències) entre l'un i l'altre o són buscades o com a mínim no són evitades. Ara el procés de negociació amb l’independentisme per a la investidura de Pedro Sánchez ha coincidit en el temps amb una nova onada de repressió judicial. ¿Pot tenir algun sentit la coincidència? Una hipòtesi és que des d’una part de l’àmbit judicial s’intenti dinamitar la negociació generant un clima de recel i agror que la faci impossible. Però una altra hipòtesi és que l’increment de la repressió formi part precisament del procés negociador. Amenaçar, atemorir, ha format part en molts casos d’una negociació, amb l’objectiu que l’altra part rebaixi el preu, renunciï a moltes exigències. Per negociar és tan important ensenyar a l’altre els avantatges que per a ell tindria l'acord com subratllar-li els perjudicis de la manca d’acord. En molts conflictes, els ostatges són part de la negociació. No sé si és el cas, però és una manera de negociar de comprovada utilitat i no gens insòlita, al llarg de la història. Al Capone, posem per cas, devia negociar així...