28/1: La trampa

El sistema judicial espanyol ha col·locat una trampa enmig del Parlament de Catalunya tan kafkiana en les causes com letal en els efectes. És una trampa marcada en els orígens per la desproporció i l’absurd, però en la qual tothom pot acabar prenent mal. Tothom és tothom. El sistema judicial espanyol (i els seus hooligans polítics), perquè tot el procés és la caricatura perfecta de la desraó i l’arbitrarietat. El Parlament, perquè queda com un òrgan de sobirania escassa, sotmès a poders molt menors, devaluat i ridiculitzat. I també els actors polítics. Perquè projecta damunt de cadascun d’ells la imatge que menys li convé. Al món de Junts per Catalunya no li convé semblar que prefereix els gestos èpics calderonians a l’eficàcia pràctica de les seves accions. A Esquerra no li convé semblar que ha aparcat tota confrontació per una aposta pragmàtica a curt termini (com més es parla de tripartits d’esquerres, més se li compliquen a Esquerra les opcions electorals). A Sánchez el deixa entre el cinisme i la impotència: a l’hora de confrontar-se amb els poders de l’Estat que figura que li van en contra, o pot i no vol (cínic) o vol i no pot (impotent). La trampa és perfecta perquè tothom s’hi agafi els dits. Fins i tots els qui l’han parada.