27/2: El gest i la llei

Acabo de llegir l'autobiografia de Rosa Parks que ha sortit fa molt poc en castellà. És aquella dona negra que, negant-se a cedir el seient en un autobús a una persona blanca tal com l’obligaven a fer les lleis segregacionistes d’Alabama, va obrir el camí de l’abolició d’aquestes lleis racistes. Ella hi treu mèrit, però el seu gest espontani de desobediència va ser d’un gran valor. I va acabar triomfant, també, perquè es van produir dos fets immediatament posteriors: una onada de solidaritat per part de la comunitat negra (on es va forjar el lideratge moral de Martin Luther King) i una resposta barroera de les autoritats sudistes, que quan aplicaven les seves lleis locals injustes es creien impunes i van dictar sentències vergonyoses. Gràcies a això, les lleis locals van poder ser finalment desautoritzades per tribunals exteriors i superiors, no contaminats pel supremacisme blanc que actuava de manera endogàmica a Alabama. Rosa Parks, en el llibre, és optimista només a mitges: de vegades és més fàcil canviar les lleis que les mentalitats. Quan la detenien, el policia li va dir: "La llei és la llei". Però la llei va canviar. Per una suma de tres coses. La valentia del gest. El gruix de la solidaritat. La barroeria de la resposta.