11/2: No debat

L’interès d’un debat electoral és inversament proporcional al nombre de candidats que hi participen. Un debat a nou no és un debat, és una altra cosa. I no per culpa del moderador ni el mitjà, sigui qui sigui. Amb nou participants, no hi ha camí del mig entre el caos i l’encarcarament. No hi ha espai per al diàleg ni per a la discussió, que demana rèpliques vives i ràpides. Per tant el que es produeix són monòlegs successius que van repartint estopa per aspersió entre tots els altres. Però també hi ha raons de concepte. Per debatre cal tenir un mínim territori comú, compartir un mínim de coses. I entre els nou participants als debats electorals catalans no hi ha cap territori comú. Cap ni un. Els debats interessants serien a dos. O a tres o quatre a tot estirar. Tots els debats profunds que es plantegen en aquestes eleccions són bilaterals. No n’hi ha cap de multilateral. El debat de tots contra tots premia els qui reciten, impermeables, els arguments que portaven estudiats des de casa, perquè no permet mantenir un fil sobre el qual discutir. No estan destinats a convèncer, sinó a reforçar. En aquestes eleccions catalanes hi hauria debats a dos apassionants. Molts. I amb molts protagonistes diferents. Però aquests no els deixen fer.

'No es mereixen la catifa vermella', l'article de Mònica Planas Callol