24/5: Les creus de Canet
EscriptorNomés cal veure les imatges: a Canet no va haver-hi una baralla espontània entre dos grups, hi va haver un atac planificat i organitzat amb l’objectiu de rebentar una acció reivindicativa i enfrontar-se físicament a qualsevol persona que la defensés. No és el mateix una baralla que un atac: ja ens ho van dir en el cas d’Altsasu, en què el que semblava una baralla va ser presentat precisament com un atac, i els qui en són acusats acumulen centenars de dies a la presó sense sentència. Les persones que van arribar a Canet desembarcaven amb voluntat de confrontació, amb l’estètica –per ara encara lleu– d’una ràtzia o d’un pogrom. No m’agrada que anessin encaputxats (tampoc m’agrada que els d’Arran encaputxats cremin fotos de persones). Les imatges indignen. Però indigna encara més l’intent de presentar els fets a l’inrevés, de contemporitzar amb els agressors, o fins i tot de lloar-los com uns herois. Si jo fos partidari de la unitat d’Espanya em semblaria un error –estratègic i moral– delegar en l’extrema dreta la seva defensa als carrers de Catalunya. És el mal de negar que la solució passi per les urnes: fas que algú se senti legitimat per buscar-la en la imposició i en la força. Arrencar és el contrari de votar. I també de convèncer.