7/10: Autonomia

Soc dels qui pensen que una condició indispensable perquè un país obtingui democràticament la independència és que hi hagi una consciència nacional forta i majoritària, amb voluntat d’expressar-se políticament. En la Catalunya dels anys setanta, acabada de sortir del franquisme, això no hi era. El país, en aquest sentit, estava devastat. La consciència nacional era prima i molt concentrada en admirables grups resistents. La voluntat d’expressió política, molt minoritària: en les primeres eleccions el vot explícitament catalanista, sent generosos en l’adscripció, devia ser un terç del total. El que va fer créixer aquesta consciència nacional i política va ser l’exercici de l’autonomia. L’autonomia, durant dècades, no va actuar com una gàbia d’un independentisme fragilíssim, sinó com l’eina de recuperació -a l’escola, a la televisió, a la societat civil, a la cultura- de la consciència nacional arrabassada pels anys de franquisme. Va ser precisament l’autonomia i la seva acció de govern la que va permetre assolir els graus de consciència nacional necessaris per generar voluntat d’independència. Potser encara insuficients. Si més no a Catalunya -jo crec que arreu- no ha funcionat allò de com pitjor, millor. Més aviat com millor, millor.