19/2: Els onze euros

Llegeixo que volen acusar per malversació Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president Puigdemont, per haver gastat onze euros en un peatge d’autopista per anar a visitar presos a Lledoners. La primera sensació és de vergonya aliena: la que tens quan veus algú fent el ridícul. La segona, considerant que l’acusació no és per la quantitat sinó pel fet, la sorpresa per considerar tan taxativament que no pot formar part de la feina del cap de l’oficina del president visitar els presos a Lledoners i, per tant, que fer-ho pugui ser considerat malversació, tingui el cost que tingui. No és ni una activitat delictiva ni sembla incompatible amb les responsabilitats institucionals. La tercera sensació porta a preguntar-se quants centenars de tiquets d’onze euros deu haver-hi en un munt de calaixos de totes les administracions, alguns de molt més difícils de justificar com a actuacions públiques. ¿Els estan perseguint tots, o només en persegueixen alguns? ¿Ens trobarem amb una allau d’hipotètiques malversacions d’onze euros, a partir d’aquest cas? A les pel·lícules, si més no, figura que quan tenen un delicte es tracta de buscar un possible culpable. No que quan tenen un suposat culpable es tracti de buscar-li uns possibles delictes.