El temps i el mètode en la política catalana

Analista sobre pau i conflictesUn inesperat ictus isquèmic m’ha obligat a romandre un mes hospitalitzat, i ara estic començant una llarga etapa de rehabilitació, que inclou poder escriure. Però la meitat del cervell que ha quedat sana i que ara treballa per assumir les funcions que feia l’altra meitat no s’ha sentit gens tranquil·la sentint el que anava passant a Catalunya, i l’hospitalització m’ha donat molt de temps per reflexionar sobre el que s’ha fet i el que es pot esdevenir. Fa uns quants mesos, i en aquestes mateixes pàgines, ja vaig advertir del que passaria si es declarava una DUI sense el suport d’una amplíssima majoria (mínim de dos terços); i vaig dir que un referèndum declarat il·legal per l’Estat, en el qual no se sentirien interpel·lats els partidaris del no -la immensa majoria dels quals no hi participaria-, no tindria validesa en la mesura que no reflectiria el que pensava tota la població catalana, sense excepcions. Entre altres qüestions, vaig avisar que una declaració unilateral d’independència no obtindria cap reconeixement internacional, i que la reacció de l’Estat seria contundent. Vaig tenir la sensació de predicar en el desert, francament ho dic.

Si he de ser sincer, crec que no s’han après les lliçons, ni des del sector independentista, pels motius esmentats, ni des del sector espanyolista, que encara no és conscient que té un seriós problema polític i social: el que representen una mica més de dos milions de catalans que voldrien sortir d’Espanya. Aquesta realitat no es pot combatre amb insults, menyspreu i repressió. El problema és massa gros per ignorar-lo, i tenim uns polítics incapaços d’entendre els fenòmens socials de primera magnitud i de fer-hi front amb intel·ligència i una mínima empatia. El problema és que això ve de molt lluny, i no serà gens fàcil trobar persones de talla política que tinguin la voluntat i la paciència de fer una pedagogia bidireccional que permeti encarrilar el tema des d’un debat polític respectuós i en igualtat de condicions. Un requisit que necessitem és donar-nos temps, el temps necessari per parlar, escoltar i entendre el que passa, en totes les seves dimensions, i sense amagar que tenim i compartim un problema, i gros.

Fa uns mesos vaig recomanar “parar màquines” respecte al “Procés”, atès que no es donaven les condicions necessàries per arribar a bon port. Mantinc el que vaig dir, però hi afegeixo ara que cal “accelerar les màquines pel diàleg”, i soc molt conscient que no es tracta d’una paraula buida, i que, per tant, s’ha de concretar com es dialoga, amb qui i durant quant de temps. També crec que no s’haurien de posar línies vermelles, que seria millor tenir diverses opcions per fer processos graduals, i que ningú se n’hauria de sentir exclòs. Serà difícil i llarg, però si no ho fem aviat, ens veurem abocats a romandre en un cul-de-sac permanent, Catalunya anirà perdent autogovern, i els temes socials tindran cada vegada menys rellevància en el món de la política catalana, que de nou es veurà presonera de projectes monogràfics a curt termini que encara no són viables.

Reflexiono sobre tot això des de la més absoluta independència i sense representar ningú, però convençut que cal ser molt realistes a l’hora de triar el mètode i de gestionar els temps dels plantejaments polítics, que mai són incompatibles amb els anhels i les legítimes aspiracions de cadascú. Jo també tinc aspiracions, evidentment, però em fan por les persones que tenen massa pressa i que prefereixen el “tot o res”, encara que això suposi obviar la complexitat i la pluralitat de la societat catalana. Aquesta pluralitat ens obliga a negociar i pactar-ho tot a casa nostra, consideració indispensable per després negociar amb l’Estat, de manera que ho puguin entendre la resta de pobles que conformen aquest Estat. Per aconseguir-ho, finalment, crec que hem d’abandonar aquesta estèril autocomplaença i manca d’autocrítica que s’ha instal·lat a banda i banda.