Referèndum trampa i suïcidi?

He llegit unes declaracions del president Puigdemont a l’emissora francesa Equinox en què afirma que en el referèndum que es vol fer no es posarà cap topall a la participació, i que el resultat ja serà vàlid si només hi ha un vot per damunt del 50%. Dit en altres paraules, i en el cas que sigui possible fer-lo, si el referèndum és unilateral el més probable és que la immensa majoria dels partidaris del no no vagin a votar, tal com va passar el 9-N, amb la qual cosa tornarem a tenir uns resultats molt semblants als d’aquella consulta, en què bàsicament només vam anar a votar els que volíem manifestar el nostre desig d’independència. En el referèndum que es planteja no tindrem, molt probablement, una majoria ciutadana, però el procés no s’aturarà o replantejarà. Així ho han decidit uns quants.

Però resulta que ni aquell dia tan emocionant, ni en les eleccions que s’han fet des d’aleshores, ni en cap de les enquestes que s’han fet, mai s’ha assolit el 50% dels cens electoral català a favor de la independència. Si hi ha procés és perquè s’ha utilitzat el tan criticat sistema electoral D’Hondt, que ha permès que, malgrat obtenir només el 48% dels vots, les formacions independentistes tinguin una petita majoria parlamentària i puguin tirar endavant una desconnexió que no ha estat, encara, avalada per la majoria de la població catalana.

Com he dit, soc independentista, però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera, i menys fent trampes que, al final, només aconseguiran que no tinguem res, que la independència s’allunyi durant molts anys i que fem un ridícul antològic. I haig de dir, honestament, que si es produeix aquest escenari advers hi haurà responsables que passaran a la història com els que van ajornar indefinidament una realitat desitjada per molta gent, per manca de visió de la temporalitat de les coses, per voler córrer més del compte i per renunciar a guanyar-se la majoria de la població catalana, fent un projecte que sigui realment compartit i, en aquest sentit, irreversible. Si es fa aquest referèndum en les condicions que ha apuntat el president, hi votaran a favor probablement uns dos milions de persones, en un país on poden votar 5,5 milions, i segurament es voldrà declarar la independència en minoria, la qual cosa comportarà, segons la meva manera d’entendre les coses, una estavellada contra la paret immensa, i una burla cap als que estem disposats a esperar una mica més fins a aconseguir una majoria estable i suficient a favor de la independència. Aquestes regles del joc que ha explicat el president -que agraeixo que ara siguin clares- les considero francament impròpies i tramposes, sento dir-ho, ja que és una aposta al tot s’hi val, que és una estratègia suïcida. S’ha fet molta broma sobre les advertències que ens podríem quedar aïllats com Kosovo, tot i que allà el 2008 van votar a favor de la independència el 90% dels diputats i diputades, però molt em temo que deixarem de riure sobre aquest escenari, tot i que es tracta de realitats molt diferents. El que vull significar, però, és que sense una majoria molt àmplia de la població al darrere no crec que tinguem mai un reconeixement internacional, un aspecte que ens portarà enormes problemes.

Ja sé que el que dic em comportarà, altra vegada, la crítica ferotge i els insults d’alguns sectors, però també vull dir que he trobat molta gent independentista que està profundament decebuda per la manera com s’estan fent les coses fins ara, i que voldrien que tot plegat fos més transparent i pausat. Em consta, perquè m’ho han dit a la cara, que persones molt significatives de l’independentisme, fins i tot amb càrrecs públics importants, pensen d’una manera força semblant al que estic exposant. Però com que no està ben vist portar la contrària al full de ruta, juguen a l’equívoc i adoben la confusió. Potser ha arribat l’hora de dir les coses clarament. Els que estiguin disposats a declarar la independència sense tenir una majoria de la població catalana al darrere, que ho diguin sense embuts. Els independentistes pacients com jo ja els demanarem responsabilitats quan arribi el moment en què, davant de tot el món, fem el ridícul més estrepitós. Perquè hi ha quelcom que caldria deixar clar: una cosa és reclamar i exigir el dret a decidir i a ser consultats, una qüestió en què la major part de la gent catalana estem d’acord, i una altra cosa és utilitzar aquest dret en el mal moment i de qualsevol manera, fent trampes i hipotecant un futur més prometedor. Crec que la diferència és clara.