Què ha de plantejar Quim Torra a Pedro Sánchez?

Analista sobre pau i conflictesDe cara a la reunió de dilluns del president Torra amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el primer ja ha avançat que plantejarà al segon el dret a decidir. I caldria fer unes precisions sobre aquest últim concepte, perquè sovint també es fa servir el concepte del dret d’autodeterminació com a equivalent, quan no són el mateix. De manera genèrica, conceptual i abstracta, l’autodeterminació és un terme irrebatible, perquè tant si parlem de persones com de col·lectivitats, ens referim a la seva necessitat de desenvolupar-se per si mateixes, lliurement, a partir dels seus propis criteris. En l'àmbit normatiu, en canvi, quan parlem del dret a l’autodeterminació dels pobles, la cosa canvia radicalment, i ja no es pot parlar amb abstraccions, perquè es tracta d’un tema regulat des de les Nacions Unides.

Aquest dret a l’autodeterminació està reconegut per les Nacions Unides des del 1945, en els articles 1, 73 i 74 de la Carta Fundacional (a més, hi ha els articles del 75 al 91, relatius als territoris sotmesos a administració fiduciària), i ha estat desenvolupat i clarificat per resolucions de l’Assemblea General (la 673 del 1952, la 1514 i la 1541 del 1960, la 2160 del 1966 i la 2625 del 1970). En tots els casos fa referència a l’autodeterminació dels pobles colonitzats o “territoris no autònoms”, i en l'última resolució s’adjunta un annex que és molt explícit en dir que “tot intent de trencar parcialment o totalment la unitat nacional i la integritat territorial d’un estat o país o la seva independència política és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta”.

Pel que fa al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del desembre del 1966 i que va entrar en vigor deu anys després, al primer apartat del primer article diu certament que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”. Però a continuació també diu que aquest dret es respectarà “de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”, i ja he explicat que es referia als pobles colonitzats, tant en la Carta com en les resolucions esmentades de l’Assemblea General. En suma, el dret a l'autodeterminació només és acceptat, si no és de manera pactada, en cas de descolonització o, en tot cas, en casos excepcionals d’ocupació (Palestina, per exemple) i de resultes d’una guerra que provoca uns llimbs jurídics, si el Consell de Seguretat ho certifica.

Fa pocs anys va sorgir un debat arran de la independència unilateral de Kosovo, el 2008, i de l'opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) del 22 de juliol del 2010 que va dictaminar que al dret internacional no hi ha cap prohibició aplicable a les declaracions unilaterals d’independència. Es va voler aprofitar aquest cas per aplicar-lo al d’una futura declaració d’independència de Catalunya. Però he de dir que el que valia per a Kosovo no val per a qualsevol altre cas. Kosovo va patir una guerra entre 1996 i 1999, després que desaparegués la Federació de Iugoslàvia (l’estat) i es produïssin una successió de declaracions d’independència dels diferents pobles de la federació, amb un cost humà brutal. Quan es va acabar la guerra, el país va quedar en mans de l'OTAN i de la Missió d'Administració Provisional de les Nacions Unides (UNMIK) creada per la resolució 1244 del Consell de Seguretat, que no excloïa la possibilitat d’una futura independència o un altre estatus final. Aquests organismes es van fer càrrec del país i van anar traspassant competències al llarg dels anys. Hi ha altres organismes internacionals i regionals implicats en la gestió del país. Kosovo ha estat reconegut per molts estats, encara que no per Espanya, i els reconeixements no han arribat als dos terços necessaris perquè l’Assemblea General de l'ONU l'accepti; tampoc compta amb el reconeixement dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat, cosa de moment impossible, per la qual cosa el país no pot ser membre de l'ONU. Es tracta, doncs, d’un país sorgit d’una guerra, encara tutelat i sota la lupa de les Nacions Unides, que va proclamar la independència quan ja havia desaparegut l’estat del qual formava part, i que figura a l’agenda habitual del Consell de Seguretat. Res a veure amb Catalunya. He d’afegir, també, que el “dret de secessió” de manera no pactada d’un territori d’un estat no existeix, fins al punt que no està previst en gairebé cap de les Constitucions actuals, terriblement estrictes pel que fa al principi d’integritat territorial.

Per albirar el futur de Catalunya, per tant, crec que no es pot fer servir el concepte de 'dret a l’autodeterminació' de forma normativa, perquè no som una colònia i la doctrina de les Nacions Unides és molt clara en aquest tema. No ens enganyem inútilment. Dit això, en política hi ha recursos que sempre es poden vindicar, com ser consultats sobre el nostre futur, per exemple, una possibilitat que ha d’entrar en la dinàmica d’una democràcia de qualitat i participativa. Seria més adient parlar en tot cas del 'dret a la consulta' i després, si cal, del 'dret a decidir', els quals, encara que són coses diferents i no són termes jurídics, sí que són termes polítics i socials, perquè serveixen per a moltes coses, com per exemple el dret a decidir interrompre l’embaràs o el dret a l'eutanàsia. En temes polítics com el que aquí ens ocupa, crec que primer s’ha de consultar, i més endavant, en tot cas i en el moment oportú, decidir, si és que es donen totes les condicions, que en aquests instants encara no existeixen. En el dia d’avui, a més, cal no oblidar tres coses. La primera és el curt mandat de Pedro Sánchez fins a les properes eleccions, que el limita a l'hora de dur a terme algunes de les iniciatives que té pensades; la segona, la pressió a què està sotmès pels 'barons' del seu propi partit i, de manera més que assetjadora, del PP i Ciutadans, que fins i tot s’han oposat a acostar els presos a Catalunya. I la tercera, que hem tingut dues eleccions plebiscitàries el 2015 i el 2017, gràcies a les quals sabem el resultat d’una hipotètica consulta, més o menys del 48%-52%. No crec que les coses canviïn gaire en un parell d’anys i, si és així, potser no val la pena cremar etapes, especialment quan és altament improbable, per no dir impossible, que Pedro Sánchez cremi tot el seu actiu i el seu projecte per renovar Espanya en aquest curt període de govern, acceptant de fer una consulta a Catalunya. Se’l menjarien viu. Crec que caldrà esperar un moment més viable, i això passa per esperar a veure qui governa a Espanya la propera legislatura i amb quins suports al Parlament espanyol.

En relació a les dues opcions esmentades, consultar i decidir sobre el que es vol per al futur de Catalunya, seria millor oferir diverses opcions, defugint una pregunta binària. Per això i per tot el que impliquen aquest tipus tan sensible de consultes, de qualsevol manera haurien de ser negociades i pactades en tots els seus aspectes (el què, el com i el quan), primer al Parlament de Catalunya i després amb l’Estat. Això, de ben segur, demana donar temps per fer-les possible, perquè, a part de les tres raons limitadores que he assenyalat abans, vivim en un estat molt poc donat a escoltar i a donar veu a la seva gent. També passa a Catalunya, no ens enganyem. Però no hi ha altre camí, i per tant, més val buscar aliances i fer pedagogia, a Catalunya i a tot Espanya, per arribar a fer que un dia aquestes consultes pactades esdevinguin una realitat. Cal, també, no equivocar-se en el moment de proposar-les, especialment quan a Catalunya se sap que no es tenen majories gaire àmplies si es tracta de plantejar ruptures, sobretot en el segon escenari, el de “decidir”. Voler posar aquest escenari a l’agenda de la negociació amb l’Estat massa aviat, com sembla que es vol fer ara, incloent-hi fins i tot una primera consulta pactada, i posar-ho com a precondició per establir un inici de diàleg amb l’Estat en el qual també s’haurà de parlar d’altres temes pendents en relació al Govern de Catalunya, pot ser un gran error, podem quedar-nos en no res; i crec que ja hem fet prou errades en els últims temps per repetir-ne una més. Si fem les coses anant a pams, en canvi, començant pel que és més probable aconseguir, i potser acceptant de fer la futura consulta de manera no vinculant quan es donin les condicions, és possible que finalment arribem més lluny. Sempre que la immensa majoria de la gent d’aquest país ho vulgui, perquè no estem parlant d'un tema menor i necessitarem sempre un ampli consens.