Aquest cap de setmana la meva dona i un servidor hem fet dos recorreguts per Europa. Com que no tenim cotxe, ni moto, ni bicicleta, ni res, anem a peu als puestos. El punt de partida és casa nostra, a la línia divisòria exacta entre Gràcia i Sant Gervasi, al bell mig de la ciutat de Barcelona. El dissabte 1 de juny decidim viatjar a una altra ciutat, l'Hospitalet de Llobregat. Les eleccions europees són d'aquí uns dies i crec que és adequat programar la mirada en aquest sentit precís –la mirada s'ha de programar com es programa una rentadora–. Enfilo la Travessera de Gràcia fins a la Diagonal, passant per on vaig viure fa 42 anys, el passatge de Marimon, que ha experimentat un canvi urbanístic positiu. Si fa no fa a la confluència entre aquesta petita via i la Travessera m'he creuat de vegades amb dues persones que tenen en comú dir-se igual (Ignacio) i militar en partits de dretes. Un és l'Ignacio Martín Blanco, del PP (el vaig tenir d'alumne a la facultat, efímerament), i l'altre és l'Ignacio Garriga, de Vox (no el conec de res). Fa 42 anys aquesta tipologia humana disposava del seu sancta sanctorum a Casa Tejada, a la vora del Turó Park, que tenia fama de fer les millors croquetes de dretes de la ciutat; les croquetes d'esquerres eren les dels bars populars. Explico tot això per posar de manifest que, malgrat els previsibles canvis als comerços, etc., allí tot segueix socialment on era. Al lloc on ens adrecem en aquest primer viatge, en canvi, les coses han bellugat moltíssim.
Abans de creuar la frontera amb l'Hospitalet –no hi ha cap tràmit administratiu ni és necessari el canvi de divisa– fem un cafè al bar Eric's, a l'avinguda Sant Ramon Nonat, on fa 40 anys coincidia els dissabtes al matí amb el llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch (el van assassinar a poca distància d'allí). Ara l'establiment el porta una família xinesa, amable i eficient. A l'altra banda de la frontera marcada per la Riera Blanca, ja a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat, les mutacions que s'han esdevingut en els darrers anys són acusades. La transformació demogràfica és cridanera. Fa quatre dècades, quan hi vaig viure, no es veien llatinoamericans. Avui són clarament majoritaris en algunes zones. En tot cas, no percebo la més mínima tensió, i me n'alegro molt. Ara: si aquesta és també la percepció dels autòctons o no ja no ho sé. Veig nombrosos cartells electorals que no he localitzat a la Barcelona de classe mitjana on visc. L'enunciat és rotund: "Si no es español, no es de izquierda". Impressionant. Una afirmació tan dement com aquesta té un públic? Al lloc on vinc, que és majoritàriament catalanoparlant i amb una renda raonable, crec que no. Aquí ho desconec. Tot això és Europa? Sí, i tant! És l'Europa que ha estat ignorada per una certa esquerra. Fa molts anys, cap al 1990, en un bar a Rosny-sous-Bois, prop de París, on els cambrers gairebé no m'entenien en francès, vaig tenir una intuïció funesta que finalment s'ha fet realitat: molts autòctons han acabat votant extrema dreta. En aquestes eleccions les opcions radicals, agres i malcarades es normalitzaran, i això implica a llarg termini un perill que no podem ignorar.
L'endemà, diumenge dos de juny, planegem un segon viatge per Europa, en aquest cas a la zona de la Vall d'Hebron (no a l'hospital). Pugem per Vallcarca i passem per davant de l'església ortodoxa russa que hi ha prop del pont. Depèn del patriarcat de Moscou. El temple està ple com un ou. Les dones van cobertes i canten meravellosament: la porta sempre està oberta i se senten des del carrer. Europa, Euràsia... Enfilem després el carrer Cardedeu, on de vegades hem vist Joan Manuel Serrat passejant un gosset, i anem pujant cap al passeig de la Vall d'Hebron. El nom prové de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, fundat el 1393 prop del terme de Sant Genís dels Agudells, que és darrere mateix de l'hospital, a la falda de Collserola. I aquí hi ha dues dades inesperades que menen a les mateixes arrels d'Europa. Resulta que l'església de Sant Genís data –atenció– del 931 (és anterior, per exemple, a Sant Climent de Taüll). Al minúscul cementiri que hi ha a la vora hi va ser enterrat durant molts anys Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels sediciosos franquistes a Burgos (per catalanista) després d'haver de fugir de la FAI (per catòlic). En tot cas, la manera d'entendre el món de Carrasco fou la mateixa que la dels veritables inspiradors de la Unió Europea actual: Robert Schuman, Alcide De Gasperi, Konrad Adenauer, Jean Monnet... La memòria ens falla, però, i tots aquests noms ja no ens diuen res.
