Viatges al·lucinants de clàssics amb humor
Barcelona“És remarcable que la gent no és mai tan trivial com quan es pren seriosament”, va deixar escrit Oscar Wilde. Potser tenia al cap una famosa cita d’Erasme de Rotterdam: “Riure’s de tot és propi dels tontos, però no riure’s de res és cosa d’estúpids”. El sentit de l’humor és tan antic com la literatura. Mirar de definir-lo potser és com “intentar punxar una papallona amb el pal d’un telègraf”, segons deia Enrique Jardiel Poncela. Aquests mesos coincideixen a les llibreries quatre reedicions i noves traduccions d’autors que van animar molts dels seus lectors i que representen quatre de les possibles maneres d’activar les seves rialles.
La faula viatgera
Una nova traducció d’‘Els viatges de Gulliver’, de Jonathan Swift
Lemuel Gulliver hauria pogut ser un simple cirurgià als vaixells on es va embarcar al llarg de la seva vida -a més d’un pare i marit sol·lícit- si no hagués emprès un últim viatge cap a les Índies Orientals que acaba en naufragi i que el porta fins a la terra de Lil·liput. Els éssers diminuts del país l’acaben convertint en la seva gran arma contra l’emperador de Blefuscu. Després de les aventures que hi viu, s’emporta una capseta amb vaques, toros, ovelles i marrans per criar-ne al seu país, però de camí va a parar a Brobdingnag, on és capturat per gegants. I més endavant viatja fins a l’illa flotant de Laputa, habitada per tripulants molt ben preparats científicament, i d’allà a Balnibarbi, Luggnagg, Glubbdubdrib i el lloc més exòtic de tots, el Japó. L’última etapa, el país dels houyhnhnms, està habitada pels repugnants yahoos, obsedits amb les pedres precioses, el materialisme i “l’ignorant elitisme”. Aquest és el trajecte físic i moral que Jonathan Swift va plantejar a Els viatges de Gulliver (1721), que Adesiara afegeix al seu impressionant catàleg amb traducció de Victòria Gual i Godó (arriba poc després de la reedició de Curbet de la fins llavors única versió completa en català, a càrrec de Francesc Francisco-Busquets).
L’aventura absurda
‘Tres homes en una barca’, de l’anglès Jerome K. Jerome
Aristòtil tenia clar que “el secret de l’humor es troba en la sorpresa”, encara que aquesta sorpresa variï en funció dels lectors, les tradicions literàries i el moment històric en què es llegeixen els textos. Tres homes en una barca, que Blackie Books recupera ara en català -la traducció de Josep Marco va ser publicada a la dècada dels 90 a Quaderns Crema- va aparèixer en anglès el 1889. Des de llavors se n’han venut més de 50 milions d’exemplars. Explica la història de tres amics, el George, el William Samuel Harris i el narrador -el mateix Jerome-, que decideixen començar un viatge en barca pel Tàmesi per fugir temporalment del nociu excés de feina: a tots tres els ha perjudicat la salut. Acompanyats del gos Montmorency, el trio de màrtirs de la hipocondria es proposen viatjar des de Kingston upon Thames fins a Oxford. Els contratemps i les discussions amenitzaran la petita aventura. Deliciosa, absurda i involuntària -Jerome K. Jerome va admetre que no havia volgut escriure “una obra còmica”-, Tres homes en una barca va tenir una seqüela encara no traduïda, Three men on the bummel (1900), on els mateixos personatges es proposen travessar la Selva Negra alemanya en bicicleta.
La paròdia científica
Alfred Jarry, creador de la patafísica a través del doctor Faustroll
La metafísica és “més enllà de la física”, segons recordava el filòsof grec Andrònic de Rodes. Vint segles després, el singular doctor Faustroll va inventar la patafísica, “ciència de les solucions imaginàries que atribueix simbòlicament als lineaments les propietats dels objectes descrits per la seva virtualitat”. Tenint en compte que és una novel·la neocientífica, el seu vocabulari especialitzat s’ha de posar en context: la patafísica no s’ocupa ni de lleis tradicionals ni d’excepcions, sinó de fets accidentals “que ni tan sols tenen l’atractiu de la singularitat”. Així i tot, més enllà del recargolament sintàctic que parodia les publicacions acadèmiques, Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic (Adesiara) -que va aparèixer en francès el 1911, quatre anys després de la mort de Jarry, i que ara tradueix Josep Alemany- val la pena per l’extravagant periple que proposa. Com que Faustroll deu una gran quantitat de diners al seu llogater, col·loca l’autor i un gran simi babuí que només sap dir “ha, ha” al seu llit-vaixell i se’ls emporta per París. Coneixen llocs tan singulars com el far olfactiu, la gran escala de marbre negre i l’illa amorfa. Igual que passaria més tard amb André Breton i Boris Vian, Jarry demana lectors capaços de desxifrar el seu potencial imaginatiu: “Vam lliscar per la llarga platja llisa i baia, entre la viscositat de les esculleres semblants a leviatans paral·lels”.
L’esperpent polític
La irreverent torrencialitat de Jaroslav Hasek
A més de dictar Les aventures del bon soldat Svejk al final de la seva curta vida, Jaroslav Hasek va escriure més de 2.000 contes on abunda un humor directe, que brolla a doll, com la cervesa a les tavernes txeques que l’autor freqüentava. “Quan al nostre país algú cau de la cadira ja no parla, però els hongaresos fan política fins i tot des de sota la taula”, es pot llegir a Historia del Partido del Progreso Moderado Dentro de los Límites de la Ley (La Fuga), que aplega una tria de les millors narracions. “El seu estil és directe i el llenguatge que fa servir surt de la parla popular”, explica Monika Zgustova al pròleg del volum, que ha estat traduït per Montse Tutusaus. El partit polític del llibre, on el mateix Hasek va “militar”, tenia tendència a reunir-se en bars com El Litre Daurat perquè “l’alcohol reanima l’autoestima”. Després de combatre al costat de l’exèrcit austrohongarès durant la Primera Guerra Mundial -i de desertar-, d’incorporar-se més tard a l’Exèrcit Roig i d’ordenar un nombre elevat d’execucions, va morir alcoholitzat el 1923, poc abans de fer 40 anys.