Viatge al secret dels talibans

Una de les raons de ser del periodisme professional, quan tothom amb un mòbil amb càmera a la butxaca pot ser una font d’informació, és anar als llocs complicats quan ningú no mira. Per descomptat que cal anar-hi quan passen esdeveniments extraordinaris, però el que té mèrit és anar a mirar, preguntar i explicar-ho quan aparentment a ningú no li interessa. I anar-hi sabent on es va, tenint coneixement del terreny i capacitat d’anàlisi i de donar context.

El 15 d’agost del 2021 els talibans van entrar a Kabul, la capital de l’Afganistan, i van prendre el control del país. La sortida de les tropes internacionals va ser pràcticament una fugida precipitada i la manca de resistència interna va deixar via lliure als fanàtics dels mul·làs. En aquell moment centenars de periodistes internacionals, entre ells la reportera de l’ARA Mònica Bernabé, van explicar la facilitat de l’avenç, la fugida de tantíssims ciutadans, els atemptats a l’aeroport, la desesperació dels que no aconseguien un vol i un visat. Va explicar com els talibans es posaven la pell de xai i prometien un règim de respecte als drets humans de les dones. També va relatar el retorn de la seguretat i les primeres execucions amb l’arribada a Kandahar, amb tres homes penjats d’una grua a la plaça pública.

Posar el focus

Des d’aleshores l’Afganistan ha anat desapareixent del mapa informatiu internacional. No només per altres urgències informatives o per desídia, sinó per la voluntat expressa dels mul·làs de fer una apagada informativa absoluta interna i externa. Tots els règims totalitaris saben que sense periodistes poden intentar controlar el missatge i és més fàcil crear una realitat paral·lela. Per això els talibans han purgat els mitjans afganesos, han reduït el nombre de dones periodistes i només queden al país alguns corresponsals estrangers que ja tenien visats previs i que tenen, teòricament, els moviments restringits per les autoritats.

En aquest context d’apagada informativa, Mònica Bernabé ha tornat a un país que coneix bé i on va ser corresponsal entre el 2006 i el 2014. Va tramitar el visat amb un servei exterior que va per lliure i un cop a Kabul li va ser denegat el permís de premsa. Malgrat això, la reportera es va quedar al país per explicar el que els talibans no volen que el món sàpiga.

Avenços arrabassats

Si bé la presència internacional no va aconseguir que els afganesos construïssin una societat civil i una administració pròpia que no estigués basada en la corrupció i obtingués la legitimitat de la majoria, sí que va aconseguir que algunes idees filtressin molt profundament. Entre elles, la llibertat que dona el coneixement i que avui ha sigut arrabassada a les dones, la meitat de la població. A l’Afganistan hi ha una generació de nenes que van anar a l’escola i que avui tornen a estar vetades als instituts i les universitats. Noies que s’organitzen en escoles clandestines i que expliquen en un mar de llàgrimes com se’ls ha robat el futur i condemnat a la ignorància.

Un altre dels principals èxits va ser l’exercici de la llibertat de premsa i expressió. Avui, el sistema comunicatiu s’ha reduït, aprimat, està controlat pels propagandistes religiosos i la televisió pública està al servei del fanatisme i la ignorància dels mul·làs.

Extermini cultural

Comencem a publicar una sèrie de reportatges de primera mà en els quals Bernabé parla amb mares analfabetes que defensen l’educació de les seves filles, amb dones que desafien l’autoritat treballant per sobreviure, amb nois que s’han cansat de solidaritzar-se amb les seves companyes expulsades de la universitat, amb periodistes, actors, botiguers, metges.

Els talibans han islamitzat el país amb violència, la situació econòmica i sanitària és dramàtica, les dones han estat expulsades de l’ensenyament, de la universitat i de la majoria de llocs de treball condemnant-les a la submissió i la misèria.

D’altra banda, Bernabé parla “d’extermini cultural”. Els editors tanquen, els productors audiovisuals han fet fallida, els actors estan sense feina, i les dones, esborrades de l’espai públic, dels aparadors, de les sèries, pràcticament del carrer.

Sense educació ni mitjans lliures, tampoc internet és una via de fugida a l’Afganistan, on només el 23% de la població hi té accés.

La situació és desesperada per a molts afganesos i pràcticament totes les afganeses, sotmesos a un règim que imposa la ignorància i el terror. El món no podrà dir que no ho sabia. Sense periodistes no hi ha democràcia, i aquesta és una lliçó que mai no està prou apresa.