El viatge més al·lucinant de Philip K. Dick
El 20 de febrer del 1974 l’escriptor Philip K. Dick va rebre la visita d’una noia que li portava a casa una compra d’analgèsics, que ell mateix havia encarregat per suportar el dolor d’haver-se fet extreure els queixals del seny. La jove dependenta portava un penjoll daurat, amb la forma d’un peix, on el sol es reflectia amb força. Segons explicaria després aquest autor, del peix en va sortir un feix de llum rosa que el va convertir en clarivident. Una de les informacions que va rebre per via lumínica era que el seu fill petit estava malalt. I, segons explica, al cap d’unes hores un metge en confirmava la diagnosi.
Durant dos mesos, Dick va experimentar al·lucinacions diverses, que sovint incloïen imatges de l’antiga Roma. El seu pensament es va començar a entortolligar: estava convençut que era, alhora, un novel·lista d’èxit i un cristià perseguit pels romans. Creia també que la història s’havia aturat al primer segle després de Crist i que la civilització romana mantenia des de llavors la humanitat esclavitzada per les possessions materials.
Quan va passar tot això, Philip K. Dick ja havia escrit la majoria de les seves obres més rellevants o conegudes, com ara Els androides somien xais elèctrics? (base per al film Blade runner ), Minority Report, The Adjunstment Team i Ubik. A la majoria de les seves històries hi trobem el persistent interrogant de què diantre és la consciència humana. Els seus personatges sovint tenen moments de lucidesa en els quals s’interroguen sobre si això que perceben com a realitat ho és realment o es tracta només d’una il·lusió (probablement dissenyada per alguna maligna i megalítica corporació). És temptador pensar que les seves experiències esotèriques reflecteixen en el fons aquesta fascinació per la impossibilitat d’assegurar que existim de debò o que els humans tenim alguna cosa similar al lliure arbitri.
Els deu capítols independents de la sèrie Electric dreams exploren, a partir de premisses molt dispars, aquest assumpte de la consciència. Tant se val si es tracta d’una policia que es refugia en una màquina de realitat virtual per fer vacances de si mateixa com si seguim una jove hacker que s’ha proposat desactivar una gran fàbrica -la Tyrell Corporation de Blade runner, sempre a l’horitzó- perquè les històries ens obliguen a preguntar-nos, en un moment o altre, qui som i de què estem fets. Es tracta d’una ciència-ficció que no busca planetes llunyans a bord de naus espacials sofisticades, sinó que el viatge que fa és sempre interior. I, esclar, les conclusions solen ser terrorífiques.
