El viatge enlloc del ‘30 minuts’

El 30 minuts d’aquest diumenge recuperava una de les grans polèmiques de l’any a Catalunya: l’ampliació de l’aeroport. L’aeroport, en l’aire presentava múltiples veus expertes vinculades als arguments a favor i en contra. Pel que fa a realització es plasmava aquest debat entre avions o medi ambient mostrant uns plans on, d’entremig dels arbres, es veia aterrar aquestes màquines enormes, o com a Heathrow s’enlairaven al costat de les cases creant un contrast entre les proporcions dels petits habitatges i la grandiloqüència dels avions sobre seu. També era un encert preguntar als partidaris de la defensa del medi ambient com s’havien desplaçat fins a la cimera de Glasgow: havien sucumbit a la rapidesa i comoditat de l’avió.

Televisivament funcionava bé el fil argumental dels dos pilots que travessava tot el reportatge, des que s’enlairaven fins que aterraven. Si bé les seves aportacions no eren les que tenien un pes específic al llarg del 30 minuts, el vol era útil per construir l’arc narratiu: aixecar el debat, sostenir de manera harmoniosa i controlada el clímax del dilema durant tot el trajecte i tornar a baixar per donar pas a les conclusions finals. És important que aquests reportatges tinguin la virtut d’aportar matisos televisius que donin qualitat al relat perquè és quan es demostra que el treball periodístic no està fet per inèrcia. La meticulositat pel que fa a realització obliga a donar més precisió de plantejaments informatius sense perdre ni el rigor ni el missatge.

La manera de plantejar el debat feia aflorar aspectes tangencials: la construcció d’aeroports infrautilitzats que no han contribuït a solucionar el problema, la manca de connexions amb aquestes infraestructures aïllades, la inexistència d’alternatives eficaces a l’avió o la indefinició del model econòmic i de país al qual s’aspira. L’aeroport, en l’aire, però, si bé tenia capacitat per reproduir la polèmica existent –massa sovint apocalíptica– entre l’ampliació de l’aeroport i la preservació del medi ambient, entre la priorització dels aspectes econòmics i l’emergència climàtica, entre la ruïna empresarial i la catàstrofe natural, no aconseguia anar més enllà de la polarització del dilema en què vivim encallats. Respectava els dos punts de vista, però no ajudava l’espectador indecís a posicionar-se ni contribuïa a fer avançar ni el diàleg ni la controvèrsia. Sí que s’obria de manera incipient el reflex amb Heathrow com a possible tercera via, però en aprofundir en el model de l’aeroport de Londres era obvi que el mirall es trencava perquè la polèmica era pràcticament la mateixa que la del Prat. La cura exquisida per l’equilibri entre les dues opcions feia que el vol del 30 minuts fos plàcid però amb la sensació que havíem aterrat al mateix lloc d’on havíem sortit.