Diu sovint el pedagog Gregorio Luri que si respectes els teus alumnes els hi has de posar difícil. Hi pensava aquesta setmana durant el debat de política general, i encara més observant el circ organitzat pel PP al Congrés dels Diputats per justificar un vot que autosaboteja la seva utilització propagandística d’ETA. Òbviament no s’espera dels parlamentaris que tinguin una actitud de mestratge, però sí que almenys treballin i respectin els votants. Que prenguin decisions que facilitin la vida de les persones, que transformin i gestionin més i gesticulin menys.
Parlament
A la Ciutadella hem vist el primer debat de política general del PSC amb un president Illa que ha superat la prova sense despentinar-se. Per mèrits propis, però també per incompareixença d’uns contrincants sobiranistes en crisi. Salvador Illa és un polític professional i previsible, dues qualitats destacables quan l’amateurisme s’ha filtrat als partits i l’oposició està noquejada. Esquerra continua immersa en la batalla interna entre Marta Rovira i Oriol Junqueras a través d’emissaris que amenacen amb deixar el camp de joc arrasat. Mentrestant, Josep Maria Jové anunciava a mitja veu al Parlament que sense acord de reforma del finançament no hi haurà pressupostos catalans ni espanyols. Illa es va esmerçar a garantir que hi haurà acord, però la negociació serà tant o més difícil del que ell mateix pugui imaginar. ¿Si cal afegir fons al sistema comú es farà reduint la mida de l’administració estatal com diu algun dels seus col·laboradors? Ho dubto. L’experiència diu que abans s’augmentarà el deute que no pas es reduirà la mida del govern central i de l’Estat en general.
El primer partit de l’oposició ha passat pel debat de puntetes. Esperant el seu congrés, Junts dona senyals de moviments estratègics per recuperar línia ideològica més enllà de la “confrontació intel·ligent” de què parlava Puigdemont. La figura a l’alça de Toni Castellà en l’entorn puigdemontista auguraria una recuperació de la política. Potser també l’entrada de manera determinada en la negociació del finançament amb els socialistes.
Tornar a Espanya
Illa és un polític previsible i amb respecte institucional. Poca revolució, moltes carpetes de gestió i totes les visites protocol·làries i més. D’aquestes últimes en destaquen dues. Primer, una visita per rebaixar tensió al TSJC i evitar desconfiances que llastin la capacitat d’actuació dels Mossos. Especialment després dels crits del jutge Llarena i del president del Tribunal Superior, Jesús Maria Barrientos, al cap de l’operatiu que el dia 8 d’agost havia de detenir Carles Puigdemont. Crits i amenaces contra la cúpula dels Mossos que van precipitar l’operació Gàbia per intentar localitzar l’expresident.
Celebrar la Hispanitat
La segona visita era previsible però no per això menys simbòlica. Després de catorze anys, el president de la Generalitat ha tornat a la commemoració del 12 d’octubre. Desfilada militar passada per aigua i sense paracaigudista, però amb cabra de la Legió. També amb el rei Felip VI i l’hereva, ara amb uniforme de la marina sense que a ningú sembli inquietar-li que la seva formació sigui fonamentalment militar abans que acadèmica i humanística.
La sintonia de Salvador Illa amb el rei Felip VI sembla excel·lent, i el monarca sap que li deu la recuperació de la presència en actes amables a Catalunya i la ficció que la monarquia és popularment acceptada. Un cop més, el principal actiu de la monarquia espanyola és el socialisme, encara que calgui ignorar els àudios i les fotografies de les múltiples amants reials pagades amb fons públics. Encara que calgui oblidar que un dia els socialistes van ser republicans.
Ser l’alternativa
Illa és un president que vol tornar a intentar que Catalunya tingui pes a Espanya. En les seves paraules, Illa vol que Catalunya “lideri l’economia espanyola”. Però, en realitat, com va escriure Pasqual Maragall, Madrid ja fa dècades que va marxar. L’opció d’Illa és liderar una alternativa socialdemòcrata, de capitalisme honrat i serveis públics eficients, que faci de contrapès al Madrid d’Ayuso. Catalunya versus Espanya dins d’Espanya, que és com la presidenta defineix el Madrid dels baixos impostos, la febre immobiliària del luxe veneçolà i la fatxenderia.
Catalunya torna a Espanya. No se sap durant quant de temps. L’oposició parlamentària no té ni nord ni líders, però el president de la Generalitat és conscient que la fragilitat de la seva majoria li exigeix humilitat i negociació. No s’emborratxarà d’èxit. No és el seu tarannà. Sap que si no hi ha un bon acord de finançament el vaixell trontollarà i el viatge pot ser breu.
