En David Miró ha publicat un article que ha aixecat molta polseguera en el món del vi. “Quin vi prenen els aspirants a president de la Generalitat?” Salvador Illa, per exemple, diu un vi concret. Camins del Priorat. Sap de què parla. És el vi més (simplifico) “senzill” d’un celler mític del Priorat. Álvaro Palacios. Palacios –que fa vi en diversos llocs d’Espanya– és un dels bodeguers que van arribar al Priorat i el van situar al mapa. D’ell és un dels vins més cars i prestigiosos del món, que és català. L’Ermita.
Carles Puigdemont, Pere Aragonès i Laia Estrada diuen raïm o DO. Jéssica Albiach tria un monestrell d’Alacant.
Però Carrizosa i Fernández diuen que són "de rioja" i “de ribera” i diuen cellers. Dir que tu ets “de rioja” què vol dir? Que t’agraden els ulls de llebre? Que ets de la zona i has viscut, des de petit, aquest raïm? Que només coneixes el Pago de Carraovejas, un vi noble i fantàstic, i res més? Hi ha molts riojas com hi ha molts montsants. Puc dir, sense equivocar-me que m’agraden els autors castellans i no els francesos? Quins?
No s’entendria gaire que a aquests mateixos presidenciables se'ls preguntés per un menjar preferit i diguessin “la quiche” o “la pizza” o “el Arroz con plátano macho” si no ho justifiquessin amb una història personal o si no ho complementessin amb un fricandó o unes faves i pèsols. Roda el món i torna al born, esclar. Jo adoro el bordeus, el borgonya, el rioja, però adoro, també, sobretot, els vins de les DO que tinc a casa. Ho vull tot, com a la llibreria. És normal anar a La Rioja i prendre rioja. És normal anar a Catalunya i prendre vi català. Que el vi català és boníssim no cal demostrar-ho. Repto els candidats a fer un tast, en públic, amb els elaboradors catalans. Potser els cal conèixer. Ho accepten?
